diumenge, 9 de desembre de 2007

Happy Hanukkah


Ja fa uns dies que ha començat Hanukka la festa jueva que celebera la (re)consegració de l'altar del temple de Jerusalem, després de ser recuperat. Curiosament aquesta història no es troba ni al Talmud ni a la Torah, sinó a la Bíblia cristiana. Només heu d'anar al llibre dels Macabeus i allà trobareu la narració dels fets.

La festa dura 8 dies, que són els que va estar encès la Menorah (aquest canelobre que veieu). El miracle que diuen que va passar és que només tenien oli per un dia i en va durar 8. Si voleu més informació i un video curt i entretingut podeu anar a http://www.history.com/minisites/hanukkah/
Marc

dimecres, 5 de desembre de 2007

La primera nevada



Diumenge va nevar a New York. La primera nevada de la temporada. Bonica, esperada i va deixar la ciutat blanca durant tot el dia. Em va agrada que nevés. Suposo que d'aqui uns mesos estare cansat del fred i de la neu pero de moment encara fa gracia, sobretot si ho veus des de la finestra. Us poso també una segona foto, perquè vaig caçar un animaló. Si ho mireu bé veureu que és un esquirol.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Downstairs with Chist of Hurtado's Hall

MY EXPERIENCE DOWNTAIRS WITH CHRIST OF THE HURTADO’S HALL.

One of my adventures at St Francis Xavier Church. A church which has a subkitchen to feed about 600-700 poor people each Sunday. For thanksgiving they organized a meal and also delivered food to an amazingly number of homes.

-------

Thanksgiving. I overslept and woke up too late for the morning mass, but decided to go to the parish anyway because I was strongly determined to help and join the thanksgiving meal at Hurtado’s Hall. It was not that being new at New York I had nowhere else to go, which was actually true, but a very meditated and conscious decision, which I made with the very intention of starting to move again towards God, towards placing me a little near to His Kingdom. In fact, for years, scouting had been the very place in which I experienced the loving God, a place in which people learn to care one about another, a place where sometimes the-heaven-to- come appeared at ease at my eyes, a tremendous gift certainly. But now, in New York I started to feel more like the city, self-centered, and unworried about others, and I wanted to change this.

I arrived at maximum speed to the St Francis Xavier Church parish entrance, where I was kindly block by the young door man. There were apparently too many people already helping, so I was not allowed to enter the Hall. However if I like, I could wait with the poor people outside and come inside with them for lunch. What?!? !?##! !?##!
I got shocked, obviously. Had I been one of his friends, or even someone known to him, this would not happen to me! But I was a stranger. And also, if there were too many people inside, why not a bunch of them were also waiting (or lining) outside! Aha! Good question! I got a little angry, probably angry would not be the word, but upset. Upset to be putted in the situation of choosing between going home, waiting with the poor as if I had no money to pay a nice meal, or trying to slide myself to Hurtado’s Hall from the 16th street gate. At the end I surrender grudgingly to what I believe that was the will of God for that moment. I joined the line outside. In fact, this was something that I was both fearing and willing, something that I had been worrying, talking and dueling with God all the morning since I woke up and hurried up to the subway. I surrender, and I was happy to be talking with people in the line, but also uneasy because I didn’t want just to come into and sit down as a homeless people.

The door opened and we were allowed to enter to the Hall. Very fortunately I immediately found Father Joe. He took the opportunity to ask about how we are doing and building the young adults group and I took the opportunity to let him introduce me to Mary, one of the people in charge of the Hurtado’s Hall. I jump the gap and now I was aligned nor with the poor people but with the parishoners. However I didn’t like it neither. Parishoners wear labels with their names, and gloves, and serve people in the tables, who were also not supposed to stand up. I even saw myself saying truly and genuinely –sir and -madam several times when I was serving some of the meals. It was actually nice. It was, as someone point me out, like a restaurant. Poor people who don’t go to restaurants being served as if they were in one. Served by rich people who do go to restaurants. Don’t you see the gap? The ennormous gap. By putting labels with names, by being the waiters and waitress we place ourselfs in a superior dignity, a superior category. Even if we don’t intend to do so, even while we are serving, we are creating differences. But in the Kindom of God there are NO such differences. The table of our God is not a restaurant! The table of our God is a feast, a great great feast, with everyone being equally.
Why don’t we all just wear our name’s label, why don’t we all sit and start eating together? Why don’t we all prepare the tables, serve the cakes, and so on? I know that our word is not the heaven, but I wish we go in this direction.

In a divided word, Jesus is with the poorest side. I know this, and at the Hurtado Hall I wished to be with them. This is where Jesus will preferentially be. I said preferentially, because He could be found in everyone. But this poor people were there a truly image of the crucified and beloved Jesus. The crucified because He, who was of divine nature, equal to God, emptied himself taking the form of a slave; he humbled himself and become obedient to the point of death (Ph 2.6-8). And since then our eyes are open to recognize Christ in the ones that cannot speak aloud, the ones that suffer the rejection of the word, the ones that have to line up waiting for someone to tell them when and what to eat. They are also a truly image of the beloved Jesus, the Son, who receives everything from the Father and does His will. I have too much to learn from him yet! I have to keep learning to be loved, and let the people serve me and love me in their way, not as I may wish, but as God whishes. I know that this can be learned from people who are poor in spirit, being many of them poor in wealth also, since being poor seems to put you in a situation of accepting or rejecting being loved regardless of you merit, with nothing to give back. I guess that’s why sometimes I can see Jesus the beloved Son in the poor people.

So I was there, wishing to be with the poor, but with my human weakness not allowing me to do so until the end of the meal, when parishoners started to eat. Some of them standing up or in alone places. Others might had gone home or I didn’t see them. I was looking very doubtfully where to sit, until Mary suggested me to join the nearest table. I went, and ask them if I could join them. They said no, but fortunately this was a joke. So, I sat there, I ask their names: Loria, Ellis, Barbara, and have a nice talk and enjoyed the moment. We were sisters and brothers eating at the same table. Now I have three more names in my extended family. I hope to remember to pray for them and consider seriously to volunteer regularly to the Hurtado’s Hall.


----

PS. I remember now a very nice image that, I think, Oriol Xirinacs, a priest that worked a lot with poor people, once wrote. He hoped that, were he be at the doors of heaven, the poor people, who would be lined up there to enter, might slide him in their line, so he can enter as well, disguised between them. Very nice image. I would like that this could be some day applied to me.

divendres, 23 de novembre de 2007

La flauta magica



Sabieu que mai havia anat a l'òpera? Doncs aqui a New York em vaig estrenar amb La flauta màgica. Vaig anar dos hores abans a la taquilla i vaig aconseguir (justet, pero aconseguit!) un tiquet a platea per $20. La funció em a agradar bastant i sobretot el que vaig trobar molt molt interessant va ser els "efectes especials", vull dir tot d'animals grossos i petits que es movien per l'essenari, moguts per assistents vestits de negre. Perfecte, amazing!. Una escenografia sorprenenet. Per celebrar l'estreno, em vaig conviadar a mi mateix a una copa de cava "caríssima" al entreacte, pero em vaig voler donar aquest gust.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Apendre a celebrar



Aquest estiu vaig tenir la sort de compartir uns dies dels campaments dels Pioners i Caravel.les, PiC's, de l'agrupament escolta i guia Gregal. Aqui dalt teniu una foto d'un moment impressionant, encara que no l'únic, dels campaments. Dic impressionant en el sentit de que que queda imprès a la memòria. Aquí els nois i noies donaven gràcies amb les seves pròpies paraules pel que havien viscut durant aquests campaments i durant el curs. Cantàven de memòria ( i a capel.la ! ) una cançó escrita per ells. El public erem els caps. La veritat es que estava molt ben afinada i arribava al cor. '' somriure..." " no us oblirarem mai...'' Jo recordo haver fet una pregària en silenci, en aquells moments.

Sovint, a mi em sembla, hi ha molta confusió quan es parla de l'educació en la vessant espiritual de la persona. Alguns pensen que es reflexionar, altres que son valors, a mi em sembla pero que l'opcio per treballar l'espiritualitat-fe-transcendencia va més enllà de tot això, arribant al cor del que es fonamental i orienta la persona, allò que ens relaciona amb el misteri i ens fa anar més endins, i sobretot més enllà de nosaltres mateixos. Oberts a un misteri positiu que s'amaga sovint al fons de la vida (bla bla bla.... i que els cristians anomem...). Millor que no m'enrotlli ara, i vagi al punt essencial: la capacitat de celebrear. La capacitat de celebrar el que hem viscut i rebut gratuitament, com els campaments, ems sembla un dels punts essencials en l'educació espiritual, i vés per on, més o menys atzarosament ens en sortim a fer-ho. Créixer en la gratuïtat es creixer en espirtualitat, i és una font i una oportunitat per anar mes enlla de nosaltres. Ara només caldria ser-ne una mica més conscients i anar-ne aprofundint de mica en mica. Pero bueno, això es un desig d'un que està a milles i milles de distància ;-)

Marc


dissabte, 3 de novembre de 2007

Necessites un Miracle? Vols ser Milionari?. Trucan's!

A la tele, els diumenges:
Estas passant per moments dificils, necessites diners, o salut, o un miracle? Trucan's. Deu no respon a les teves necessitats o preocupacions sino a la teva fe. Nosaltres no podem canviar les teves necessitats pero si la teva fe. Trucan's. Planta la teva llavor donan't uns quants diners. A veure aixequeu la ma els que us heu convertit en millonaris ( molts del public l'aixequen). Veus, si tens fe deu esta del teu favor. Nosaltres no podem canviar les teves necesitats, si has de pagar factures, hipoteques, el metge. Deu, no respon a les teves necesitats perque el que ell vol es que tinguis fe. Esta molt clar, si tens fe, Deu estara amb tu i tindras prosperitat. Nosaltres podem canviar la teva fe. Necesites un miracle, trucan's. Mentre el predicador parla, molt mes convincient que aquestes paraules, a sota la pantalla apareixen unes linies que rapidament diuen que els miracles son un do de Deu i que no els poden garantir encara que truquis.

A vegades en terres catalanes, mes sovint del que sembla, em trobo gent que, segurament cansada d'un catolicisme malentes, agobiant, i poc vivificant, anuncia a cegues les virtuts dels protestants. "Veus, en canvi els evangelics, tot aixo no ho han de patir". Dons, com podeu veure, d'evangelics reformats (i de protestants) n'hi ha de moltes classes. Alguns, mes nombrosos del que jo primer pensava, es dediquen a la publicitat escombraria que acabeu de llegir.

Marc

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Beethoven at CarnegieHall



Dimecres vaig anar a veure, o millor dit escoltar unes sonates de Beethoven al CarnegieHall de New York. Com a prova us mostro una foto. Al fons es veu el piano des d'on tocava Andras Schiff. La veritat es que Beethoven no es facil d'escoltar, no es com Chopin que que treu els sons naturals del piano, sino el que vol fer es utilitzar el piano per expressar tot de sentiments interiors canviants. No hi ha variacions del mateix tema sino sempre anar mes enlla, i encara mes. O aixo es el que em sembla. Al final Andras va fer un bis molt llarg i ens va tocar Bach, la qual cosa vaig agrair, sino despres de tant Beethoven un acava estressat. Marc

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Halloween is coming

Hola, ja s'acosta Halloween i aqui les parades i botigues amb decoracio corresponent ja comencen a ser el pa de cada dia. Fa dos anys quan estava per aqui en aquestes dates vaig anar a una festa de disfresses. Aquest any suposo que alguna o altra festa caura. La pregunta es de que em disfrasso? Havia pensat en fer-me jo la disfressa (molt catala aixo), pero aixo es el que vaig fer el 2005 i no em vaig sentir molt comode. Aixi que he anat de botigues mirant disfresses, que si monsters, mes monsters, que si cacafantasmes, que si pirates del carib, que si metge xalat, que si matrix, que si fantasma, que si starwars, etc etc. Em sembla que he trobat una que m'agrada pel preu standard de $50 (taxes not included). Si al final me la compro ja us l'ensenyare. M'entre deixo que us imagineu de que em disfresso, o que aporteu idees als comentaris. See you. Marc

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Teach for America

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de coneixer un coordinador i professor de l'associacio TeachForAmerica. Es una associacio que vol donar bones oportunitats escolars a tots els estudiants d'aquest pais. El que fan es enviar exel.lents professors a les escoles amb pitjors notes i aixi miren d'equilibrar el sistema. Al professor el paga l'institut o el districte pero l'associacio dona suport al professor i formacio. Per entrar s'ha d'estar motivat i demostrar capacitat de lideratge i d'ensenyar. Per entrar a l'associacio s'ha de passar una serie d'entrevistes i lo bo es que no hi ha un nombre limitat de places per cada any, sino que un competeix "contra ell mateix" i senzillament ha de passar els requisits establerts, que suposo que ja son prous. Molt interessant el tema, i el xicot que vaig em va semblar molt amable i amb el cap molt ben posat. Es maco a mes veure que hi ha gent que vol el millor pel seu pais i troba una manera de ferho. Si voleu mes informacio podeu anar a la seva pagina web.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

St Francis-Xavier Church

St Francis-Xavier es una parroquia especial. És una parròquia on els laics tenen un gran protagonisme, són els que pensen i lideren els projectes que es duen a terme. Ho anomenen 'laic-driven parish'. Aquest estil especial es nota ja al començament de la missa, on d'acord amb una assamblea general de fa uns quants anys, es comença saludant els veïns que seuen al costat. Aquest any toca renovar el consell pastoral i el proces de 'seleccio' sera obert a tota la comunitat que es reunira en moments de pregaria i decisió. Tothom es benvigut a dir la seva en el procés de construcció del consel pastoral i de quina parroquia volem. Hi ha varis projectes i grups en marxa en aquesta parroquia. Un dels que em semblen més important és un menjador social els diumenges. Just després de missa una linia de pobres s'aplega per a menjar al soterrani de l'esglesia. Això ja es una de les coses que em va impressionar quan vaig coneixer al parroquia ara fa dos anys. Una altra cosa es la seva capacitat d'inclusió. Hi ha un grup de gays i lesbianes (mes grans de 40 ) que s'hi reuneixen regularment. Per molts parroquians, que existexii aquest grup es un signe de l'obertura i la catolicitat d'aquesta comunitat. Altres grups son mes irregulars. És el grup de joves adults, que cada any es reconstituteix segons com vagin sorgint les coses. Aquest diumenge ens hem trobat tres joves (tots nous a la parroquia) i el rector i fent un pica pica molt agradable hem començat aquest nou curs. El rector (que m'ha confessat que s'havia posat les piles després de que jo parlés amb ell fa dos setmanes, queixant-me de que anunciaven reunions inexistens) ja no apareixerà mes i ara ens toca a nosaltres tres i a una altra noia que venia l'any passat de recomençar el grup, definir els objectius etc... En el grup es pot engloblar tranquilament l'aspecte social (anar a sopar despres de missa etc...), l'aspecte catequètic de debatre temes, estudis d'evangeli, recesos (fins i tot podem demanar ponents que vinguin), i l'aspecte de servei, si com a grup ens motivem a fer algo especial. Havent estat en aquesta parroquia dos mesos ara fa dos anys, on la primera reunio erem tres i a la segona 7; i tenint en compte que l'any passat van arribar a ser bastants en aquest grup (es veu que omplien una sala considerable), tinc la sensacio que podem arribar a ser com a mínim deu tranquilament (o potser fins i tot 20!). De totes maneres, per sentir-se en comunitat amb sis o set ja em semblaria suficient.

La missa en aquesta parroquia està molt bé. Hi ha gent de totes les edats, i molts adults entre vint-i-cinc i quaranta cinc anys, la qual cosa seria molt rara per una parroquia espanyola. A cada missa hi ha música en directe, al migdia hi ha el cor, i a les altres acompanyament amb piano i violoncel. Que la musica sigui exepcional ajuda enormement a la pregària, o com a mínim és el que em passa a mi. La musica doncs fa honor a un lema que tenien abans que era algo com elevar l'espiritualitat a traves de la musica. Una cosa ben curiosa pasa a l'hora de la comunió, no sé si és per a recordar o no que els primers seràn els últims i els últims seràn els primers, però el fet es que ssón els de les últimes files que combreguen primer i els de les primeres que combreguen els últims. Què bo no?. I a més, es pot combregar amb el PA i el VI. No com passa sovint a Barcelona on després d'anunciar que Jesús digué " veveu-ne tots que aquesta és la meva sang entregada per a vosaltres en remissió dels pecats " el capellà es veu tot el vi, faltant greument un manament de nostre Senyor Jesucrist, només uns segons de pronunciar-ho. La missa s'acaba amb un aplaudiment, que en l'actualitat és la forma natural de mostrar que un hi ha estat a gust.

Be, avui ha estat un blog prou llarg. I will keep you posted. Marc

diumenge, 30 de setembre de 2007

Union Square

Els dissabtes a Union Square fan mercat. M'agrada passejar-hi. Hi compro la llet, els ous, fruita, mongetes pastanages, fins i tot les flors que veieu sobre la meva taula, son del mercat dels dissabtes. El mercat esta be perque venen agricultors i ramaders de la contrada a vendre-hi. Aixi la llet es fresca i la compres en pots de vidre retornables, els ous tambe son de les granjes properes. Vas passejant i et trobes de cop una parada amb tot de naps, pastanagues i tota classe de tubercles, a un dolar el feix. O apareixes al costat d'una tenda que avui tenen tot pressecs, caixes i caixes de pressecs o peres. Tambe hi ha els que venen julivert, orenga i tot un munt d'especies fresques... L'unic problema del mercat es que s'hi ha d'anar ben d'hora sino comenca a haver-hi massa gent.

Diumenge a Union Square hi ha tot de paradetes de quadres: molts amb fotos o pintures de New York i d'altres mes abstractes. M'hi passejo quan vaig cap a missa. Hi ha tambe tot de persones amb taules d'escacs esperant que t'apuntis per a una partida. I, com no, algunes persones fent la seva performance a veure si guanyen una mica de diners. Pots seure a les escales amb tota la gent que se'ls mira.

Aixi es Union Square a finals de setembre. Despres vindra el fred i la neu, i tots els que passegem per alla segurament ens quedarem a casa.

Marc
PD1 Aquest post no te accents perque escric amb el teclat america, sorry.
PD2 Aprofito per donar les gracies per tots els comentaris que aneu fent al blog. Thank you.

dimarts, 25 de setembre de 2007

New York, tres setmanes

Fa tres setmanes que sóc a New York i encara no em trobo completament instal.lat. He de fer papers sobre l'assegurança mèdica, demanar targeta de credit al banc, insal.lar el nou ordinador de la feina, més papers, posar internet a casa, etc etc Sembla com si en aquestes tres setmanes no hagués fet res d'investigació. I com que més o menys es veritat, em trobo cada cop amb més (auto) pressió psicològica per començar a fer calculs i que almenys es vegi un treball "in progress".La situació però tampoc és tant greu, tenint en compte que dissabte vaig venir a la faina amb el jefe i vam estar treballant més de quatre hores, però bueno.

Diumenge vaig anar al IKEA i vaig comprar una taula i quatre cadires (dos plegables que les tinc guardades a l'armari).Portar des de l'IKEA amb bus i després amb taxi els paquets va ser tota una aventura. Un cop a Manhattan (l'IKEA es a New Jersey, un altre estat) no aconseguia parar cap taxi. I un cop aconseguit gràcies a un paio negre que em va ajudar a canvi d'uns quants dolars, els paquets no cabien al maleter! Al final vam posar el paquet principal als seients de darrere i jo vaig anar al davant. Muntar la taula m'ha costat dos dies, perquè primer tenia un tornavis petit i costava massa cargolar els claus. Bé, aqui teniu una foto de la taula, que a més s'amplia i caben 6 persones per quan em vingeu a veure!



Finalment, aprofito per agraïr-vos els vostres comentaris al blog. Tots m'han fet molta il·lusió.

Marc

dilluns, 17 de setembre de 2007

El risc de sentir-se sol

Quan un se'n ha anat cap a terres llunyanes, i deixa a Catalunya un munt de persones estimades ( i tu, si estàs llegint el blog, molt segurament ets una d'aquestes), córre el risc de sentir-se sol, de trobar a faltar la llar, la família, els amics, els amants... Fins ara, però, la cosa ha anat molt bé. Molt millor que quan vaig estar a Oxford o a New York la primera vegada. La veritat és que he tingut una molt bona acollida, i, entre compres, documents a omplir, seminaris varis i sopars amb la gent del departament, no he tingut gaire temps per posar-me nostàlgic, només alguns moments de tant en tant, que suposo que són normals. Potser és que fa pocs dies que he arribat i encara no m'he adonat de la magnitud del canvi.

També hi ha una altre tipus de soledat més existencial. Una soledat que prové de la vida nòmada que tenim els investigadors. N'hi ha tants sense parella per aquesta causa! :( Fins i tot aqui al departament he sentit gent que diu que no te amics permanents. Això últim però, vist pels mails que rebo, sembla que de moment a mi no em passa.

Bé, una abraçada a tots i a totes,
Marc

divendres, 7 de setembre de 2007

New York, primers dies

És setembre, la temperatura és agradable, la gent passeja pels carrers, i jo estic al centre de Manhattan. En general estic d'un humor exel.lent, i cada dia vaig a menjar a un lloc diferent: coreà, indi, paquistanès, italià, mexicà, B&Q americà, sandwhich, falafel, sushi... Encara que només sigui pel menjar New York m'encanta. Crec que aquest pot ser el començament d'una gran aventura. O millor, es una altra etapa de les moltes (totes) fantàstiques i genials de la meva vida.

Aqui us poso unes fotos del meu estudi, que està a dos blocs comptats del despatx de la feina. El primer dia, quan vaig entrar estava bastant brut, però després d'una neteja i de posar-hi un llit, una taula, una tele, una cadira i una alfombreta (tot gentilesa i regal del meu jefe de la feina) queda molt mes acollidor. Em sembla que a les fotos es veu més gran del que realment és, però en tot cas això ja ho descobrireu quan vingueu a visitar-me :-)





Dissabte vaig anar a comprar menjar, i ahir, després de missa, vaig anar a comprar estris de cuina: paella, gots, coberts..., aixi que ara ja puc començar a sentir-me com a casa. Per cert, la missa està bastant bé aqui, sobretot m'agraden els cants i el combregar amb el pa i el vi.

Com a cosa negativa us diré que el water no parava de rajar i vaig haver de cridar un tècnic per arreglar-ho. De fet en van venir tres fins que van decidir canviar l'aparell que controla el flux de l'aigua. També com a negatiu, la burocracia administrativa: m'he de fer un numero de la seguretat social per poder firmar el contracte i resulta que encara no apareixo als ordinadors de l'estat! I pot tardar setmanes! Bé, ja veurem com acaba.

I per ultim, només dir-vos que avui m'he estrenat fent un seminari aqui a la universitat. M'ho va demanar dijous la jefa del meu jefe, i és clar, no li vaig poder dir que no. Ha anat bastant bé tot i que algunes preguntes no les he pogut respondre. Tot i així estic molt content perquè l'exposició ha estat ben feta i semblaven tots molt interssats.

Bé, fins aquí les notícies de ny,

Marc

dilluns, 27 d’agost de 2007

Cavalls del Vent




La Cavalls del vent és una excursioneta al Cadi, una travessa, que hem anat a fer amb el Xavi a finals d'Agost. El temps ha estat variat: núvols, boira, pluja i sol. Hem caminat bastant i fins i tot hem aconseguit muntar una festa disco en un refugi. Tot això us ho dic perquè us animeu a anar-hi. Si ho feu però, recordeu de portar poc pes, no com nosaltres, que segurament ens sobrava mitja motxilla. Apa, siau.

Marc


dijous, 16 d’agost de 2007

Benedicció


trobaràs la llum
entre les arrels del temps.
et buscaràs al cor
de les paraules
i et trobaràs
dins del darrer revolt
de la teua ànima.
la terra per a tu
estendrà l'ordre infinit
dels seus camins.
seguiràs els camins de l'ombra
i de la mar.
trobaràs el temps on naix la terra,
on moren els somnis.
miraràs l'horitzó
i a les mans et floriran els dubtes.
seràs gran i et faràs petit
quan caiga la nit.
els crepuscles per tu
cantaran amb la veu fonda
dels volcans.
sentiràs la solitud del cel
i l'alè de la terra.
sentiràs el silenci del cel
al cor de l'home.
sentiràs la llum del cel
al cor de l'home.
sentiràs l'aigua profunda
del cel al cor de l'home.



Aquest poema titulat benedicció es d'Anna Montero, una poeta que recorda Rosa Leveroni.

dimarts, 14 d’agost de 2007

Grotte du Canigo



Hola Amics,

A vegades un vol pujar amunt amunt i acaba avall avall. Això es el que ens va passar fa dos dissabtes quan ens vam llevar ben d'hora per anar a pujar el Canigó. Vam sortir a les 6 del matí de Barcelona i arribarem als peus del Massis cap a les 10h, però llavors començava a ploure. Ens vam fer doncs la foto de rigor i enlloc d'anar amunt vam anar avall a visitar unes estupendes grutes subterrànies que podeu veure a la foto. Finalment, per acabar el vitage vam dinar d'allò més bé en un restaurant a Ventolà. Moralina: encara que no puguis fer el que havies previst, disfruta igualment del viatge.

Marc
PD. Bernat, gràcies per les fotos.

diumenge, 5 d’agost de 2007

El meu primer blog


Hola,

Finalment m'he decidit a publicar un blog - potser en català s'hauria de dir quadern de bitàcora ? - perque em sembla que aquesta pot ser la forma més interessant i operativa de mantenir informats els amics, família i col·legues sobre que vaig vivint i fent. Ja veurem quan durarà. Bé doncs, fins aviat.

Marc