dimecres, 5 de novembre del 2008

Moment històric

Obama és ja el president electe dels Estats Units d'Amèrica. Avui ha estat un dia històric, la importància del qual no coneixerem fins d'aquí anys. Un dia que ha començat amb la gent anant a votar, després el seguiment dels resultats electorals i finalment, a les dotze en punt de la nit el discurs del nou president.

El discurs ha estat un gran i memorable, d'aquells que arriben al cor, d'aquells que en el futur es citaran moltes vegades. I jo estic content, content perquè aquest païs on ara visc anirà a millor, content perquè el món sencer anirà millor després d'aquestes eleccions, i també especialment content per poder haver viscut tot aquest procés, inclosa la nit electoral, que hem celebrat a casa d'uns amics, i el discurs en directe. Els temps han canviat, i jo hi era. Avui és un nou començament, temps d'esperança.

No voldria acabar però sense un toc de prudència. No han passat ni cinc minuts de mitja nit que tothom ja comença a dir que ha quedat demostrat que els Estats Units d'Amèrica és el país de les oportunitats, que tothom si treballa i s'esforça pot arribar on vulgui, mireu sinó tenim un president negre! Però el somni Americà és un somni i no una realitat, aquest païs justament és un dels del món on és mes dificil canviar de classe social que en molts altres, molt més que a Europa on hi ha educació barata ( i no has de pagar 130.000 euros per fer una carrera) i pots anar al metge enlloc de morir-te pel carrer. Esperem que el president Obama no anestesii els americans, fent-los creure que ja són la millor nació del món, sinó que treballi per canviar les coses, i la veritat és que si si posa tindrà molta feina.

Sigui com sigui, avui ha estat un dia històric. Els temps han canviat, i jo hi era.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Remember when?



I was looking through my pictures and find this want I want to share. Is form Wien, when I was visiting my friend Elfriede.
In a park, I think that just at the maze gate there where two big stones, standing for male and female spiritual forces to which you can relate. Here I was embracing the male stone. It was nice.

Heus aqui un mateix abraçant una pedra de les dos que hi havia a l'entrada del laberint d'un parc a Viena. Justament acabo de trobar la foto i m'ha semblat interessant compartir-la amb vosaltres. Hi havia dos pedres que significaven la força espiritual masculina i femenina. Aqui m'abraço a la pedra masculina. Em sembla que és una foto maca.

Halloween



Halloween in New York. Last year I wanted to dress up but at the last moment I didn't because no one I knew (mainly office mates) had plans to do so. This year however many of the friends I made enjoy wearing a costume, and so do I. It was fun and I am already thinking about next year outfit.

Com veieu sóc el fantasma de la dreta. Em vaig pintar una linia als ulls i no he sabut com treure-me-la. De fet, avui la directora del ensenyament religiós de la parròquia m'ha preguntat, t'has maquillat? aixi que li he explicat les meves aventures de Halloween. Sort que m'ha dit que em quedava bé i tampoc es nota gaire. Una altra cosa curiosa és que un dels dos nois de la foto va acabar dormint a casa meva pequè s'havia deixat les claus de casa a la feina. Va ser un final de jornada interessant. Bé, ja m'explicareu com ha anat la Castanyada i tot Sants. Fins aviat.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Festa Medieval




Hola a tots i totes!,

Com veieu a la foto, dimenge passat vaig anar a un festibal medieval que feien a Fort Tyron Park, a New York. Va ser força divertit perquè ens vam fer uns vestits de l'edat mitjana (si!, imagineu-me cosint a màquina) i la festa va estar prou bé amb tornejos i altres filigranes. Aixi que l'any vinent ja sabeu quin cap de setmana podeu venir a visitar-me si us motiva el tema medieval. S'esperen comentaris, Fins aviat, Marc

dissabte, 13 de setembre del 2008

L'Èxercit del Fènix

Heu vist una pel.lícula on uns vint policies entren a casa d'un noi de catorze anys per acusar-lo de terrorista? Doncs, això va passar a casa nostra. Voleu saber els motius? voleu saber qui és l'Exèrcit del Fènix? Doncs aqui us poso uns links a uns videos del youtube curtets on us expliquen les aventures de l'Eric Beltran, uns videos molt adequats per veure aquests dies de diada nacional. Si no voleu veure els cinc almenys mireu-ne un. :-)

Exèrcit del Fènix 1
Exèrcit del Fènix 2
Exèrcit del Fènix 3
Exèrcit del Fènix 4
Exèrcit del Fènix 5

dissabte, 6 de setembre del 2008

Europa...

Ara que ja he tornat a terres americanes puc valorar el meu més i mig d'estada a Europa molt positivament.

Paris va ser genial! NotreDame, passeig pel Sena, Torre Eiffel, dormir a casa el Jofre, sortir de festa amb ell i la dona, deixar-se perdre pels carres, descobrir el Loubre i veure la icona que tinc a casa en tamany original, assistir a un congrés atapeït però que almenys em va fer tornar les ganes per la física. Llàstima que hagi perdut la càmara de fotos amb totes les fotos, però els records són estupendos, ja en puc donar gràcies.

Benasque, amb un piset per mi sol, amb excursionetes per fer per la tarda si no hi ha conferencia, amb conferències de física interessants i discussions i workshops i més feina per acabar els articles. També molts joves, per anar a sopar amb ells i sortir pels bars del poble. I un capellà del poble que resulta que és el conciliari dels escoltes d'Aragó i amb qui tenim coneguts en comú. Llàstima que em vaig posar uns dies malalt perquè sinó potser hagués pujat fins i tot a l'aneto. Però també està bé, així un sempre pot tornar-hi. Tres setmanes per donar gràcies.

Madrid, amb la seva movida madrileña, passejant amb la Júlia pel Retiro i pel Reina Sofia. M'hauria emportat un quadre a casa si no fos perquè no me'l volien enbolicar :-). I també veure l'eclipsi de lluna des del monte, amb un telescopi de veritat i després encara sortir de festa per chueca. I passejar i parlar i menjar bocata de calamares. Un cap de setmana per donar-ne gràcies.

I Barcelona, amb la família, sentir-se com a casa, veure els pares, el germà, els avis, els tiets, la padrina, els cosins,..., tot segueix igual (!) en aquesta terra. Cadascú fent el seu camí. I fer un sopar amb els de la joc, que encantadorament em fan un "seguiment" de la meva vida a NY. I també, que em truqui gent que no m'espero com en Toni que diu que llegeix aquest blog (va, a veure si m'escrius un dia!). I quedar amb els amics (alguns ben ocupats, eh Xavi ) i fer una servesa, o convidar-ne un a uns escamarlans al port. I encara, aconseguir quedar amb el Bernat per explicar-li les meves aventures, i que s'animi a fer una cervesa al bar l'ultim dia. Tot i més, i més, per donar-ne gràcies.

I sabeu què, he tornat aquí, i m'he trobat que hi estic bé. He recuperat els amics, la rutina de la feina, fins i tot he anat de copes. M'agrada New York. Una altra cosa per donar-ne gràcies.

Bé, doncs, colorin colorado el rotllo s'ha acabo (ara feu algun comentari, eh?)

Marc

dimecres, 9 de juliol del 2008

Sr Bisbe

Gene Robinson és bisbe de l'Esglesia Episcopal dels Estats. Estima un altre home i viu amb ell. Quan el van ordenar fa uns anys es va aixecar una gran polseguera. No perquè fos gai, que n'hi ha molts de bisbes gais, sinó perquè ho és honestament i no se n'amaga. Fa uns dies,vaig anar a una conferència seva i vaig descobrir que hi ha gent psicològicament prou malalta per enviar-li cartes amb amenaces de mort. Per la seva ordenació havien decidit que, si algú el disparava, igualment li imposarien les mans, així almenys moriria bisbe.

El Sr bisbe és un personatge interessant. Tot i no estar d'acord amb ell en algunes coses (com quan critica Rowan Williams, l'arquebisbe de Canterbury) si que es veu que és un home de fe i esperança. Només cal dir que la vigilia de nadal la passa en una presó de dones de la seva diòcesi, o com l'ha ajudat en la pregària no parlar tant i deixar-se estimar per Déu. Ja es trist que, malgrat la seva gran tasca pastoral, la gent només es fixa amb una cosa: amb qui s'en va al llit.

Aquest assumpte de llit és la gota que esta a punt de fer vessar el got i partir la Comunió Anglicana en dos, una part amb Àfrica com a exponent clar de la lectura conservadora de la Bíblia i de l'Església i una altra part amb Amèrica del Nord com a exponent d'una lectura més progressista. L'ordenació de dones bisbe a Amèrica i des de dilluns a Anglaterra pot contribuir també a l'essició. Segurament ho sabrem aviat, en el Sínode que tindrà lloc a Lamberth d'aqui pocs dies. QUE DÉU ENS EMPARI. Pregueu perquè no trenquem el Cos de Crist en més trossos dels que ja està!

Una abraçada,
Marc

dimecres, 18 de juny del 2008

Primera Platjeta





Aquest dissabte, la primera platjeta de la temporada!! Amb uns amics vam anar a Fire Island, una platja a prop de New York. A prop però vol dir dos hores de viatge: metro, tren, canvia de tren, autobus i ferry. Ara el lloc molt maco. De fet és un tros de terra de 400 metres d'ample i uns quants quilometres de llargada amb aigua per les dues bandes. L'aigua estava freda, ja se sap l'atlàntic és més fred que el mediterrani, però ens ho vam passar molt bé.

Bé, espero els vostres comentaris-salutacions.
Una abraçada,
Marc

dimecres, 4 de juny del 2008

AIDS walk



Hola,
us poso una foto d'una caminada que vaig fer amb uns amics fa tres setmanes. Era una marxa per conscienciar del tema de la SIDA i també recollir diners. Molt xula la marxa. Es tractava de caminar deu quilòmetres, i la veritat és que hi havia molta, moltíssima gent. La foto que veieu és a l'arribada a la meta. Jo he de dir que tinc el diploma, però en realitat vaig fer trampa perquè em vaig afegir a la mitat de la marxa, cap a les dotze del matí. Tinc excusa però, perquè de 10 a 11:30 tinc el meu grup de nanos de la parròquia. Si l'any que ve segueixen potser fins i tot els dic d'apuntar-se a la marxa.

Bé una abraçada,
Marc

dissabte, 24 de maig del 2008

Allò que no heu vist mai I

Aquest és el primer de tres missatges on posaré uns videos de youtube amb escenes que la majoria de la població (i segurament vosaltres) no està acostumada a veure. Una aposta per l'educació al blog. Aqui va un tràiler de Beautiful Thing, una película sobre una història d'amor, interessant però no gens rebuscada, on no hi hauria res a destacar si no fos per allò que no heu vist mai...


dissabte, 17 de maig del 2008

Missatge Secret

L'altre dia em vaig trobar un missatge secret que havia estat guardat uns mesos a casa meva i abans al supermercat on vaig a comprar. Realment no és un missatge secret, sinó un missatge enviat en secret. El vaig trobar quan vaig obrir una caixa de kleenex aqui a casa meva l'altre dia. És una caixa d'aquestes de cartró bonic que fan més d'un pam de llargada per uns quinze centímetres d'alçada i ammplada. Un cop esta oberta treus els mocadors de paper per una ranura I quan n'has tret un un altre es queda esperant amb mitja punta a fora. La ranura aquesta és de plastic suau i, quan compres la caixa està tapada per un tros de cartró que s'ha de treure trancant-lo seguint uns foradets. Dons bé entre el cartró aquest que s'ha de treure i el plàstic de la ranura em vaig trobar un paperet verd doblegat. Casi semblava que venia de fàbrica i seria un vale sorpresa, però no!, era el missage secret. Dèia: hi ha un petit secret que Kimberly-Clark, la més gran marca del mon de mocadors de paper i casa mare de Kleenex te un secret que no vol que sàpigueu. I tot seguit una explicació de com Kleenex utilitza fibra verge 100% per construir els mocadors i la qual cosa te un gran inpacte en els boscos antics. I que han dit que pensen canviar de praciques encara que els ho han demanat. Acaba amb una suggerència dient que escriguem a la compania dient que no comprarem més mocadors fins que canvii de politica. I la firma: Greenpeace. Una tècnica molt interessant la dels missatges secrets. A mi m'agradaria saber qui exactament va posar aquest paperet, sense saber a qui realment aniria a parar.
Una abraçada

dissabte, 26 d’abril del 2008

Saint Mark's day


Divendres va ser el meu sant. Em vaig aixecar tard, cap a dos quarts de deu, i el primer va ser, encara amb pijama, parlar amb els pares per la webcam. Van ser els primers a felicitar-me pel sant. Després vaig llegir mails d'amics i familiars que també se'n recordaven. Després grec. Em poso a traduir unes frases de l'evangeli. Són uns exercicis que tinc i que m'agraden cada cop més. És interessant d'anar descobrint les paraules -aquesta verb indicatiu, aquesta subjecte etc - i llavors adonar-se de quina cita estas traduïnt. Total, entre els textos i vestir-se i arreglar-se es fan les onze passades i (ups!) m'adono que volia anar a una conferencia molt interessant que començava a les deu. Massa tard. La feina però sembla que comença a sortir millor, i el jefe està animat i diu que ja hem trobat el bon camí. Millor esperar a tenir el sac ben lligat penso, però es bo que tot sembla enfocar-se una mica millor.

Dino a la sala-d'estar-conferència-menjador- de la feina. Parlem de les hipotèques i la crisi del dolar. Avui no treballaré gaire perquè a dos quarts de 6 tinc una reunió d'ultíssima hora a la parròquia per a preparar la nostra presentació (dels joves adults) a la vetlla per la pau del dissabte. La reunió bastant cutre i només tres persones però la vetlla avui ha anat molt bé. Després de la reunió vaig a Barnes and Noble a Union Square i em compro dos llibres, un per regalar i un altre per a mi.

Són les vuit i m'estic morint de gana. Vaig a la feina a veure si trobo algú amb qui sortir a sopar però un estudiant m'informa que els que busco fa poc que ja han marxat. De totes maneres hi ha en Yosi, un amic que em va convidar a casa seva per la pasqua jueva, i encara no ha sopat. Quedem amb la seva dona que esta fent classe d'esgrima i una amiga d'ells i anem a sopar. Comento si volen vi que es el meu sant però no son molt alcoholitzants i només l'amiga es demana una copa. Estem en un italià i jo sopo arròs amb calamars i cloisses. L'amiga se'n va i proposo que anem a fer una copa-cafè-gelat-postres i celebrem el meu sant. Anem per Lafayette, St Mark str, 2a avinguda etc... i al final trobem un lloc molt interessant però s'ha d'esperar mitja hora. Total, decidim anar al lloc on fan cafès al costat de casa meva i ens prenem un tè, que insisteixen en pagar ells perquè és el meu sant. Parlem de shakespeare, opera, poesia... la dona de'n Yosi, l'Ingyn es molt culta i li agrada la poesia. Els dos han estudiat a Hardvard. En Yosi s'en va a dormir i ella vé a casa on li llegeixo poemes en català. Em sembla que farem un club de poesia a la feina. I les poesies casi no cal que li tradueixi. Sap frances, anglès, barnabis, bastant rus i hebreu.

Espero amb aquest missatge haver reduit una mica la curiositat d'aquells que m'escriviu dient que voleu saber de mi i que fa dies que no penjo res al blog. Finalment per acaber dir-vos que ja m'he comprat el regal d'aniversari. Un quadre impressionista, que us poso aqui sota. Una abraçada a tots i a totes. Marc

diumenge, 13 d’abril del 2008

Barcelona-New York, un viatge més curt del que sembla

Ara, amb la quantitat de vols BCN-NYC és d'esperar que molts de vosaltres em vingueu a fer una visita! De moment però us poso unes fotos de la visita que m'han fet els meus pares per Setmana Santa. Quan van venir encara feia fred, però ara ja ha arribat la primavera i comença a estar-se la mar de bé.



diumenge, 6 d’abril del 2008

Greal 25e aniverari, o I am missing scouting

Tal com diu el títol trobo a faltar l'escoltisme. Anar al cau, i que aquest sigui un lloc bo per créixer en comunitat. Un lloc on també, -si m'ho permeteu - es pot trobar Déu. L´últim esdeveniment que m'he perdut ha estat la pujada a Montserrat que el meu cau, el Gregal, ha fet aquest cap de setmana per celebrar el 25 aniversari de l'agrupament. M'hauria agradat molt de ser-hi, però és dificil aconseguir que una fluctuació quàntica et teletransporti instantàniament des de New York a Montserrat. Hauria intentat anar-hi a través d'un túnel secret que tinc des de fa uns dies, però em sembla que només s'obre a mitja nit. Anar-hi volant també es difícil i si vols que algun ocell et transporti has de pagar-li bastants dolars, sobretot ara que l'euro està tant alt.
Total, m'hauré de conformar amb les fotos que m'envieu.

Aprofit-to per fer-vos un link al blog del Gregal.
Heu llegit el pregó d'en Lluc? Excel.lent. Excel.lent.



PREGÓ DEL XXVè ANIVERSARI
a càrrec d'en Lluc Pejó, exmembre i excap d'agrupament i actual comissari de la Demarcació del Barcelonès de Minyons i Guies de Catalunya.

Setembre de 1989. És dissabte, quarts de sis de la tarda.
Entro per la porta del pati de la parròquia de la mà dels pares i d’un amic d’escola, ros com un fil d’or. M’emanciparé als vint-i-sis i aniré a viure a un pis que és seu, com un inquilí provisional. Em farà un preu d’amic.

La primera excursió m’aclapara. I m’embadoco amb els grans. Els nois porten llargues melenes i tenen un aire fatxenda, les noies em semblen guapíssimes.

A l’estiu anem de campaments a la Vall d’en Bac. En una casa abandonada, apareix, envoltat de misteri. Algú em fa saber que és el Fundador. Nom compost i dos cognoms. D’aquí molts anys, serà pare de castors.

Any olímpic, nit de passos. És el meu sant. Ja m’he acostumat a la nostàlgia i l’emotivitat d’aquestes excursions. Abans de dormir, un petó de bona nit es converteix en declaració d’amor. Serà un amor a contrapàs. Demà ella ja serà caravel·la, i jo seguiré sent un rànger. Però ens estimem prou per suportar aquesta separació forçosa, injusta, imposada pel cruel mètode escolta. Passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser. Les noies guapíssimes i els nois fatxendes ara són els nostres caps.

El temps dels Jocs queda enrere. La crisi s’instal·la: l’economia s’enfonsa, la política s’embruta i l’adolescència fa estralls. Moments de dissidències i desenganys, i discussions i desercions. Ara som nosaltres, els fatxendes. I es retiren foulards amb un gest vermell de força i verd de poca esperança. I faig la primera calada assegut al Port de Ciutadella. Passada la vintena, aniré a mig paquet diari, però estaré convençut que les primeres vegades no en tenen la culpa. Marxo de Menorca uns dies abans que s’acabin els campaments, amb regust de pomada. M’acompanya a l’aeroport una d’aquelles noies guapíssimes, la més guapa. I em despedeixo amb aires de Humprhrey Bogart a Casablanca: sempre ens quedarà París.

I passat l’estiu marxen el noi ros com un fil d’or i el líder del grup, seduït per danses de Castellterçol. I alguns altres també fugen. I dubto, i penso si potser ja s’ha acabat.

Guanya la dreta, s’acaba l’institut i a Truc fem poc servei. L’estiu arriba i amb la il·lusió de qui retroba el camí, acompanyo els ràngers i les guies a la Pica d’Estats. Heus ací l’etern retorn, la intuïció educativa de l’escolta: donar l’oportunitat de viure als nois i noies allò que tu has viscut. Faré la Pica més vegades, amb unitats del nostre agrupament i d’altres. Cada cop serà corprenedor contemplar el pas de la incertesa a l’èxit, de la desconfiança a l’autoestima, de la mandra a la satisfacció per l’esforç fet, de la comfortabilitat personal a la necessitat dels altres.

La universitat em suspèn, però el cau és irrenunciable. Faig de cap i per tant penso, creo, actuo, reviso, descobreixo, em formo, assumeixo responsabilitats, em reuneixo... Molt, ens reunim molt. Acabem tard, faig campanes a primera hora, matriculo menys assignatures. Però és que faig de cap, i per tant visc, aprenc i creixo.

A Ràngers i Guies, confluïm quatre caràcters, tres locals i un foraster. El foraster és un joglar que fa les delícies de grans i petits amb acords d’ara i de sempre. I elles dues són el seny, i tots plegats fem un gran equip. Quan anys després faré de formador de caps, tornaré a viure l’experiència d’un equip en majúscules. I em sorprendré de veure com fora de l’escoltisme, treballar en equip i créixer en grup és una raresa tan improbable.

Teixim complicitats amb les mares i els pares, com una anticipació d’educació comunitària. Recordaré molts d’ells tant com els seus fills.

Animar el truc va pel camí de desanimar-me. Fem poc servei. Però tot millora, vivim moments magnífics i neix un afecte molt especial, que perdurarà.

El joglar, que ja no és pas un foraster, i jo mateix, fem equip amb dues noies per volar amb els castors. I volem ben alt, damunt d’avions fantàstics, surcant núvols elàstics.

I un dia, no en recordo l’any ni la data exacta, deixo el cau per seguir fent escoltisme des d’altres àmbits.

Ben entrats al segle XXI, Catalunya té un nou Estatut, els trens de rodalies no funcionen i jo visc a Sant Andreu en un pis de lloguer, esperant que rebenti la bombolla immobiliària. Han passat cent anys des de que l’escoltisme naixia de la mà d’un militar anglès a l’illa de Brownsea, i fa un quart de segle que l’Agrupament Escolta i Guia Gregal, el meu cau, obria les portes. I com que ara faig de comissari de la demarcació del Barcelonès de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, em conviden a fer una part del pregó que inaugura les celebracions. I dic que sí, farcit d’orgull i d’il·lusió. I em pregunto si sabré trobar el gest correcte, la mesura justa entre un discurs institucional i una evocació sentimental.

És dissabte, i com tants dissabtes durant més de quinze anys, torno a anar al cau. Hi visc molt a prop, del cau, però no hi vaig físicament, sinó amb la memòria, assegut davant d’un ordinador fred i convencional. Recorro mentalment i sense esforç, amb una fluïdesa gairebé inquietant, tants i tants dies de cau, i excursions i campaments. I persones, i converses. I passos i promeses. Moments capturats amb un criteri que no entenc, però que és. Instants gravats amb foc al record, que són, de fet, fragments sedimentats de la personalitat.

Però, també vull pensar amb idees. No sé com fer-m’ho per sintetitzar totes les qüestions que al meu entendre, fan de l’escoltisme una proposta educativa paradoxalment vigent, fins i tot visionària.

Al cau passen moltes més coses de les que fem. Tot passa i tot queda, i els escoltes passem per la vida trepitjant fort. Un projecte d’unitat es converteix en un viatge a tots els racons cognitius de la persona, i uns campaments són sempre un grapat de vivències significatives, tan intransferibles com rotundes. L’escoltisme és una proposta educativa que converteix la realitat dels que hi som i del que plegats vulguem fer en un camp fèrtil per aprendre valors i viure emocions, per a una convivència profunda, que crea vincles de compromís amb els companys i amb l’entorn. I l’escoltisme és també un lloc bo per l’esperit, per a una introspecció a la recerca de la felicitat.

I si l’escoltisme és educació en la realitat, l’agrupament és la realitat de l’escoltisme. És el lloc on tot passa, i on t’ha passat de tot. Cada cau és un temple, pintat amb frescos meus i dels meus companys, i dels qui ens precediren, i dels que ens varen succeir. Un refugi de la intempèrie humana de la ciutat. Una casa comuna, perquè l’agrupament és una comunitat en el sentit més profund de la paraula.

Un dia vaig deixar el cau, i un altre dia deixaré l’escoltisme. I quan en parli, algunes vegades narraré les aventures d’infant i les anècdotes de fatxenda. Altres vegades admetré amb melancolia que fer de cap és molt esforç, a vegades massa, i que és la distància la que et permet afirmar que no va ser fàcil, però va valdre la pena. Potser fins i tot, confessaré sentiments més íntims, i diré amb serenitat amarga que a vegades ens hi vam ferir.

Però sempre diré que al cau hi vaig conèixer persones de referència, i hi vaig viure experiències extraordinàries. I qui vulgui saber de mi, descobrirà que sóc com sóc, en bona part per l’escoltisme. I als que jo estimi, els diré que si tenen l’oportunitat d’anar al cau, no s’ho perdin. I si em prenen per boig, que quedi clar que no és la tramuntana, és cosa del Gregal.

Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible, i moltes, moltes felicitats.
Lluc Pejó i Climent

diumenge, 16 de març del 2008

La JOC

La meva casa espiritual. Un dels llocs on he après què és això d'estimar. Tranformar-se. Deixar-se estimar. Aprendre a Escoltar. Apendre a veure les coses amb els ulls de Déu. Lligar la vida i la fe. Compartir els tresors que neixen als cors. Viure en comunitat. L'acompanyament del grup de Revisió de Vida. Els projectes de la federació, buscant una resposta col.lectiva. Estimar-nos els uns als altres. El moviment com un lloc d'esperança. El món com un lloc d'esperança. Déu. El seu projecte d'amor pels homes. La felicitat d'una vida nova que ja vivim. I les dificulats. La passió. La creu. I l'esperança, sempre l'esperança. I la fe. I sobretot l'Amor. La resurrecció que irromp ara en la Pasqua. I noms concrets. I més noms. Tot de noms que omplen el cor de persones que estimo. Això m'heu ensenyat. Estimar la realitat. Estimar com Déu Estima. Avançar sempre. No tenir por. Ser feliç en la fragilitat humana. Donar gràcies. Donar sempre gràcies. I ser crític. I transformador. Transformar l'entorn. Tranformar-se en un home nou. I viure. I compartir la vida que mai s'acaba. I encara més, molt més. Molt més.



Us poso també un video anunciant la trobada de rams. Rams ja ha passat i espero que hagi anat molt bé.

dimecres, 27 de febrer del 2008

Traduccions, signes profètics i els calçotets del Sr Jeremies

Un dia el Sr Jeremies, profeta de Déu, que havia d'explicar una cosa realment important a la gent de Judà, es va comprar nous uns calcotets de lli, els va portar durant un temps i després els va enterrar a la vora del riu Eufrates. Passats molts dies, Jeremies va tornar a buscar-los i els va trobar tots podrits. Llavors va poder explicar al poble de Judà que la relació que Déu volia tenir amb ells havia de ser tan íntima com la dels calçotets amb l'home. El poble de Judà però, s'havia allunyat d'Ell, amb la qual cosa acabarà no sent bo per a res. No us sembla magnífic! A vegades, quan les paraules no les escolta ningú, perquè estan gastades i gastades o perquè hi ha crispació un bon gest profètic, pot parlar alt i clar.

Aquest exemple del profeta Jeremies me l'he trobat al blog de maggi dawn, theology live and faith in UK, i he pensat, carai, no me'n recordo que Jeremies fos tant radical. Vaig a la bíblia i em trobo que Déu li diu que es compri un cenyidor, enlloc d'uns calcotets. Carai, aquesta Maggi, no haurà exagerat? Doncs no!! He anat al grec de la versió LXX i d'aqui a wikipedia a veure quina peça de roba es referia la paraula corresponent. Resulta que es una peça de roba no molt gran, com un davantalet, normalment no tancat per darrere, que tapa les parts íntimes de les persones. Cenyidor, a part de no apareixer a l'Enciclopèda catalana sembla més un cinturó que aniria per fora de la roba, mentre que encara que en part la peça es lliga i té com un cinturó, em sembla molt més indicat fer correpondre la peça als actuals calçotets. Bravo Maggi!

Els traductors tenen molt de pudor a vegades d'escandalitzar l'audiència, un exemple més clàssic seria quan Pau diu: "per ell [Jesucrist] m'he avingut a perdre-ho tot i a considera-ho escòria" (Fil 3,8). En realitat enllòc d'escòria (subproducte no metàl.lic que s'obté....) hauria de dir merda. Segurament els traductors ja fan bé de no posar la paraula orignial, però almentys podrien indicar-ho al peu de pàgina no?

dijous, 21 de febrer del 2008

Avui poemes

Hola avui us poso dos poemes.

El primer poema el podeu trobar aqui. Les valls d'Àneu.
Un poema per recordar terres catalanes i per anar més enllà.

El segon poema el podeu trobar aquí. Comentaris d'Estil, entre poetes. . Qui fa un petó a qui en el poema?

dissabte, 16 de febrer del 2008

L'ambaixador d'Andorra

Vist el clam popular del Chumi i l'Emma (gràcies guapos per participar al blog, a veure si d'altra gent s'anima!!!) us explicaré com vaig coneixer l'ambaixador d'Andorra. Tot va començar a l'avió de tornada a Nova York. Seient 25, m'assec. Estic a la fila de dos seients al cantó del passadis. La finestra li toca a un noi prou guapo. Parlem. Es diu Andreu i és d'Andorra, 28 anys. Mira, com jo! Seria maco fer-se un amic a l'avió, penso. I té una conversa agradable. Viu a NY des de setembre (mira, com jo!) i treballa a l'ambaixada d'Andorra. Carai, que bo això de ser diplomàtic. Tècnicament pots matar algú i no et poden jutjar, curiós eh?, Suposo que el que fan és tornar-te al teu país i mirar que et jutgin allà. Però no us preocupeu, que els andorrans són molt pacífics.

Descobreixo que Andorra té 4 ambaixades: Madrid, Paris, Brusel.les (Europa) i Nova York (ONU). L'ambaixador de Nova York s'encarrega de les relacions a l'ONU i dels Andorrans a USA, Canadà i Mèxic. Un dia d'aquests he d'anar a l'ambaixada d'Andorra i així veure la seu de les Nacions Unides. Estaria bé.

Fins ara us he dit com he conegut l'Andreu, però l'Andreu no és l'ambaixador. Una setmana després de tornar, ens truquem per quedar i m'apunto a sortir de festa amb ell i el Sr ambaixador. Resulta que el lloc que han triat per a sortir és al costat de casa meva! (això em sembla que demostra que estic en un lloc ben interessant). Anem a sopar doncs i després venen uns amics seus i un amic meu de Nova York que t'ambé s'afegeix i anem tots a un pub musical. La veritat és que va ser divertit.

No se si això ha apagat prou la vostra curiositat, espero que una mica sí.

Per altra banda, pels que no ho sabíeu m'he apuntat a un Master en Teologia en anglès i ara estic aprenent grec per llegir l'evangeli en la llengua original. M'he comprar un munt de llibres de grec (mes de set) així que la cosa va amb sèrio. Un detall, si us heu fixat en un lateral del bloc on diu "la bona notícia del dia" hi apareixen unes lletres rares. Es tracta cada dia, d'uns versets diferents del Nou Testament en grec. Podeu clicar i us porta a una pàgina on pots trobar-los tots.

Bé, una abraçada,
Marc

dissabte, 9 de febrer del 2008

En defensa de Rowan Williams

Haureu sentit el regombori que ultimament s'ha creat a partir de la conferencia sobre dret civil i religiós que va fer l'Arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams. Certament, cada dia és més increible la capacitat de la premsa per crear malentesos i titulars inapropiats, la qual capacitat és - segons Benjamin Myers, de qui copio el segon paragraf d'aquest post- només comparable a l'espectacular ignorància dels polítics sobre jurisprudència. Resumint, millor que abans de criticar algú us llegiu el que realment ha dit! Podeu trobar la conferncia de Williams aqui Està amb un anglès molt complicat. Us recomano però moltissim una explicació de la seva confereència:
aquí. També està amb anglès no elemental però bastant més fàcil d'entendre les idees.

"Honestament, crec que el gran problema de l'Arquebisbe es simplement que és molt mes llest [i cultivat] que qualsevol altra persona de l'Esglesia, i obviament, infinitament més llest que els pobrets dels mitjans de comunicació, els quals no tenen i la més mínima idea del que de fet esta parlant. El resultat és aquest colpidor espectacle de malentesos. La conferencia de Rowan Williams es densa, completament informada, amb molts matisos per reflexionar (preparada per una audiència de juristes i advocats) i parla sobre la complexa relació entre la llei, la ciutadania i la identitat religiosa de les comunitats."

He llegit la conferència i l'he trobat molt interessant. De fet Rowans segurament és un dels grans intel.lectuals i teòlegs d'avui en dia. Però és clar, pensar no està de moda últimament, sobretot perquè es més dificil i menys divertit que fer un linxament o fer-se el indignat moralment.

Una abraçada,
Marc

divendres, 1 de febrer del 2008

Eleccions 2008

Us envio una abraçada a tots i totes. Ja sabeu que aqui a Estats Units d'Amèrica les eleccions primàries pels candidats a presentar-se per president del pais estan molt interessants. Obama o Clinton? Suposo que es decidirà el dimarts que vé, el superdimarts on molts estats escullen els seus delegats, que al seu torn escolliran els candidats a les eleccions. Em sembla que el dimarts miraré d'acompanyar un noi que conec que anira a votar a les primaries, la idea es veure tot el sarau "in situ".

Avui però us vull parlar de les eleccions 2008 a ESPANYA. Jo sempre he pensat que votar a part de ser un dret és un deure moral. Per això havia pensat apuntar-me a l'embaixada espanyola a New York i així participar en aquestes eleccions. Doncs, no podre votar perquè el termini per apuntar-se ja ha passat !!!! Resulta que el termini s'acabava al 1 de gener i jo vaig deixar per quan tornes a New York l'apuntarme a l'embaixada. Greu error! Em sembla que això és un punt més a favor de considerar la mandra un pecat capital, perquè és la mandra el que fa que aplaci dia rere dia el anar a visitar l'embaixador.

Per cert, sabeu que vaig coneixer i sortir de festa amb l'embaixador d'Andorra?. Doncs sí!, però això serà una altra història, que potser us explicaré si algu es digna a fer algun comentri al blog, que fa molts posts que ningú apareix per aqui. Ja se que llegiu el blog, però es trist veure zero comentaris. Si no us agrada el tema us dono permís per fer un comentari proposant un tema i així ja tinc una idea de que parlar. Apa siau.

dijous, 24 de gener del 2008

S'accepten receptes



Hola,
fa uns dies vaig fer un coc farcit de xocolata, justament el que veieu a la pantalla. Estava boníssim!. La veritat és que és un plaer tenir un forn a casa que un pugui fer servir. Quan vivia a Barcelona el forn estava espatllat i mai podia fer pastissos!, ara però que tinc un forn i ha començat l'hivern es temps per a utilitzar-lo. Així que ja ho sabeu, si em voleu enviar receptes..., aqui s'accepta de tot, qui sap si el proxim pastis que sortirà al blog serà el vostre?. Ànims i fins aviat.

dissabte, 19 de gener del 2008

Grup de joves, un do de Déu.


Mireu quina meravella, aqui a New York tinc la oportunitat de servir a la parroquia portant un grup de joves. Ja us aniré informant com va, de moment aquest diumenge tinc "reunió de pares".

divendres, 11 de gener del 2008

Any nou, vida nova.



Hola companys i companyes, amics i amigues, amants, coneguts i altres. Després d'unes vacances a terres catalanes torno a engegar aquest blog. Pels pocs comentaris que tenia, no em quedava clar si el miràveu gaire, aquest blog. Però un cop a Barcelona, parlant amb vosaltres vaig veure que sí. Així que de moment continuarà viu.

Avui us poso dues fotos de la festa de cap d'any on vaig anar. Surto jo i el Xavi, el meu germà (està guapo amb corbata eh?).
La festa va estar molt bé i també van venir els meus amics de la universitat. La festa de cap d'any l'organitzava el JASS, Joves Arxiprestals Sensibles amb el Sud (?), que és un nom horrible per substituir el Grup de Tercer i Quart Món Arxiprestal (doncs tercer i quart món, amb raó, ja no sona bé). Després de tot aquest rotllo espero que algu del JASS m'escrigui aclarint realment que volen dir les sigles.

Any nou, vida nova, diuen, així que he pensat que estaria d'allò més be recollir quins nous propòsits teniu per aquest any ( i si no en teniu cap sempre us en podeu inventar un ). Us diria que al millor o més original proposit li envio una ampolla de cava per correu però em sembla que us haureu de conformar amb el títol del millor participant del blog.

Respecte a mi, aquests mesos que venen em proposo avancar en la investigació, que fins ara ha anat molt a poc a poc, i fer un grupet d'amistats en aquesta ciutat tant cosmopolita.

Una abraçada,
Marc