Apendre a celebrar

Aquest estiu vaig tenir la sort de compartir uns dies dels campaments dels Pioners i Caravel.les, PiC's, de l'agrupament escolta i guia Gregal. Aqui dalt teniu una foto d'un moment impressionant, encara que no l'únic, dels campaments. Dic impressionant en el sentit de que que queda imprès a la memòria. Aquí els nois i noies donaven gràcies amb les seves pròpies paraules pel que havien viscut durant aquests campaments i durant el curs. Cantàven de memòria ( i a capel.la ! ) una cançó escrita per ells. El public erem els caps. La veritat es que estava molt ben afinada i arribava al cor. '' somriure..." " no us oblirarem mai...'' Jo recordo haver fet una pregària en silenci, en aquells moments.

Sovint, a mi em sembla, hi ha molta confusió quan es parla de l'educació en la vessant espiritual de la persona. Alguns pensen que es reflexionar, altres que son valors, a mi em sembla pero que l'opcio per treballar l'espiritualitat-fe-transcendencia va més enllà de tot això, arribant al cor del que es fonamental i orienta la persona, allò que ens relaciona amb el misteri i ens fa anar més endins, i sobretot més enllà de nosaltres mateixos. Oberts a un misteri positiu que s'amaga sovint al fons de la vida (bla bla bla.... i que els cristians anomem...). Millor que no m'enrotlli ara, i vagi al punt essencial: la capacitat de celebrear. La capacitat de celebrar el que hem viscut i rebut gratuitament, com els campaments, ems sembla un dels punts essencials en l'educació espiritual, i vés per on, més o menys atzarosament ens en sortim a fer-ho. Créixer en la gratuïtat es creixer en espirtualitat, i és una font i una oportunitat per anar mes enlla de nosaltres. Ara només caldria ser-ne una mica més conscients i anar-ne aprofundint de mica en mica. Pero bueno, això es un desig d'un que està a milles i milles de distància ;-)

Marc