Quan un se'n ha anat cap a terres llunyanes, i deixa a Catalunya un munt de persones estimades ( i tu, si estàs llegint el blog, molt segurament ets una d'aquestes), córre el risc de sentir-se sol, de trobar a faltar la llar, la família, els amics, els amants... Fins ara, però, la cosa ha anat molt bé. Molt millor que quan vaig estar a Oxford o a New York la primera vegada. La veritat és que he tingut una molt bona acollida, i, entre compres, documents a omplir, seminaris varis i sopars amb la gent del departament, no he tingut gaire temps per posar-me nostàlgic, només alguns moments de tant en tant, que suposo que són normals. Potser és que fa pocs dies que he arribat i encara no m'he adonat de la magnitud del canvi.
També hi ha una altre tipus de soledat més existencial. Una soledat que prové de la vida nòmada que tenim els investigadors. N'hi ha tants sense parella per aquesta causa! :( Fins i tot aqui al departament he sentit gent que diu que no te amics permanents. Això últim però, vist pels mails que rebo, sembla que de moment a mi no em passa.
Bé, una abraçada a tots i a totes,
Marc
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada