Aquest és el primer de tres missatges on posaré uns videos de youtube amb escenes que la majoria de la població (i segurament vosaltres) no està acostumada a veure. Una aposta per l'educació al blog. Aqui va un tràiler de Beautiful Thing, una película sobre una història d'amor, interessant però no gens rebuscada, on no hi hauria res a destacar si no fos per allò que no heu vist mai...
dissabte, 24 de maig del 2008
dissabte, 17 de maig del 2008
Missatge Secret
L'altre dia em vaig trobar un missatge secret que havia estat guardat uns mesos a casa meva i abans al supermercat on vaig a comprar. Realment no és un missatge secret, sinó un missatge enviat en secret. El vaig trobar quan vaig obrir una caixa de kleenex aqui a casa meva l'altre dia. És una caixa d'aquestes de cartró bonic que fan més d'un pam de llargada per uns quinze centímetres d'alçada i ammplada. Un cop esta oberta treus els mocadors de paper per una ranura I quan n'has tret un un altre es queda esperant amb mitja punta a fora. La ranura aquesta és de plastic suau i, quan compres la caixa està tapada per un tros de cartró que s'ha de treure trancant-lo seguint uns foradets. Dons bé entre el cartró aquest que s'ha de treure i el plàstic de la ranura em vaig trobar un paperet verd doblegat. Casi semblava que venia de fàbrica i seria un vale sorpresa, però no!, era el missage secret. Dèia: hi ha un petit secret que Kimberly-Clark, la més gran marca del mon de mocadors de paper i casa mare de Kleenex te un secret que no vol que sàpigueu. I tot seguit una explicació de com Kleenex utilitza fibra verge 100% per construir els mocadors i la qual cosa te un gran inpacte en els boscos antics. I que han dit que pensen canviar de praciques encara que els ho han demanat. Acaba amb una suggerència dient que escriguem a la compania dient que no comprarem més mocadors fins que canvii de politica. I la firma: Greenpeace. Una tècnica molt interessant la dels missatges secrets. A mi m'agradaria saber qui exactament va posar aquest paperet, sense saber a qui realment aniria a parar.
Una abraçada
Una abraçada
dissabte, 26 d’abril del 2008
Saint Mark's day
Divendres va ser el meu sant. Em vaig aixecar tard, cap a dos quarts de deu, i el primer va ser, encara amb pijama, parlar amb els pares per la webcam. Van ser els primers a felicitar-me pel sant. Després vaig llegir mails d'amics i familiars que també se'n recordaven. Després grec. Em poso a traduir unes frases de l'evangeli. Són uns exercicis que tinc i que m'agraden cada cop més. És interessant d'anar descobrint les paraules -aquesta verb indicatiu, aquesta subjecte etc - i llavors adonar-se de quina cita estas traduïnt. Total, entre els textos i vestir-se i arreglar-se es fan les onze passades i (ups!) m'adono que volia anar a una conferencia molt interessant que començava a les deu. Massa tard. La feina però sembla que comença a sortir millor, i el jefe està animat i diu que ja hem trobat el bon camí. Millor esperar a tenir el sac ben lligat penso, però es bo que tot sembla enfocar-se una mica millor.
Dino a la sala-d'estar-conferència-menjador- de la feina. Parlem de les hipotèques i la crisi del dolar. Avui no treballaré gaire perquè a dos quarts de 6 tinc una reunió d'ultíssima hora a la parròquia per a preparar la nostra presentació (dels joves adults) a la vetlla per la pau del dissabte. La reunió bastant cutre i només tres persones però la vetlla avui ha anat molt bé. Després de la reunió vaig a Barnes and Noble a Union Square i em compro dos llibres, un per regalar i un altre per a mi.
Són les vuit i m'estic morint de gana. Vaig a la feina a veure si trobo algú amb qui sortir a sopar però un estudiant m'informa que els que busco fa poc que ja han marxat. De totes maneres hi ha en Yosi, un amic que em va convidar a casa seva per la pasqua jueva, i encara no ha sopat. Quedem amb la seva dona que esta fent classe d'esgrima i una amiga d'ells i anem a sopar. Comento si volen vi que es el meu sant però no son molt alcoholitzants i només l'amiga es demana una copa. Estem en un italià i jo sopo arròs amb calamars i cloisses. L'amiga se'n va i proposo que anem a fer una copa-cafè-gelat-postres i celebrem el meu sant. Anem per Lafayette, St Mark str, 2a avinguda etc... i al final trobem un lloc molt interessant però s'ha d'esperar mitja hora. Total, decidim anar al lloc on fan cafès al costat de casa meva i ens prenem un tè, que insisteixen en pagar ells perquè és el meu sant. Parlem de shakespeare, opera, poesia... la dona de'n Yosi, l'Ingyn es molt culta i li agrada la poesia. Els dos han estudiat a Hardvard. En Yosi s'en va a dormir i ella vé a casa on li llegeixo poemes en català. Em sembla que farem un club de poesia a la feina. I les poesies casi no cal que li tradueixi. Sap frances, anglès, barnabis, bastant rus i hebreu.
Espero amb aquest missatge haver reduit una mica la curiositat d'aquells que m'escriviu dient que voleu saber de mi i que fa dies que no penjo res al blog. Finalment per acaber dir-vos que ja m'he comprat el regal d'aniversari. Un quadre impressionista, que us poso aqui sota. Una abraçada a tots i a totes. Marc
diumenge, 13 d’abril del 2008
Barcelona-New York, un viatge més curt del que sembla
Ara, amb la quantitat de vols BCN-NYC és d'esperar que molts de vosaltres em vingueu a fer una visita! De moment però us poso unes fotos de la visita que m'han fet els meus pares per Setmana Santa. Quan van venir encara feia fred, però ara ja ha arribat la primavera i comença a estar-se la mar de bé.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Greal 25e aniverari, o I am missing scouting
Tal com diu el títol trobo a faltar l'escoltisme. Anar al cau, i que aquest sigui un lloc bo per créixer en comunitat. Un lloc on també, -si m'ho permeteu - es pot trobar Déu. L´últim esdeveniment que m'he perdut ha estat la pujada a Montserrat que el meu cau, el Gregal, ha fet aquest cap de setmana per celebrar el 25 aniversari de l'agrupament. M'hauria agradat molt de ser-hi, però és dificil aconseguir que una fluctuació quàntica et teletransporti instantàniament des de New York a Montserrat. Hauria intentat anar-hi a través d'un túnel secret que tinc des de fa uns dies, però em sembla que només s'obre a mitja nit. Anar-hi volant també es difícil i si vols que algun ocell et transporti has de pagar-li bastants dolars, sobretot ara que l'euro està tant alt.
Total, m'hauré de conformar amb les fotos que m'envieu.
Aprofit-to per fer-vos un link al blog del Gregal.
Heu llegit el pregó d'en Lluc? Excel.lent. Excel.lent.
PREGÓ DEL XXVè ANIVERSARI
a càrrec d'en Lluc Pejó, exmembre i excap d'agrupament i actual comissari de la Demarcació del Barcelonès de Minyons i Guies de Catalunya.
Setembre de 1989. És dissabte, quarts de sis de la tarda.
Entro per la porta del pati de la parròquia de la mà dels pares i d’un amic d’escola, ros com un fil d’or. M’emanciparé als vint-i-sis i aniré a viure a un pis que és seu, com un inquilí provisional. Em farà un preu d’amic.
La primera excursió m’aclapara. I m’embadoco amb els grans. Els nois porten llargues melenes i tenen un aire fatxenda, les noies em semblen guapíssimes.
A l’estiu anem de campaments a la Vall d’en Bac. En una casa abandonada, apareix, envoltat de misteri. Algú em fa saber que és el Fundador. Nom compost i dos cognoms. D’aquí molts anys, serà pare de castors.
Any olímpic, nit de passos. És el meu sant. Ja m’he acostumat a la nostàlgia i l’emotivitat d’aquestes excursions. Abans de dormir, un petó de bona nit es converteix en declaració d’amor. Serà un amor a contrapàs. Demà ella ja serà caravel·la, i jo seguiré sent un rànger. Però ens estimem prou per suportar aquesta separació forçosa, injusta, imposada pel cruel mètode escolta. Passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser. Les noies guapíssimes i els nois fatxendes ara són els nostres caps.
El temps dels Jocs queda enrere. La crisi s’instal·la: l’economia s’enfonsa, la política s’embruta i l’adolescència fa estralls. Moments de dissidències i desenganys, i discussions i desercions. Ara som nosaltres, els fatxendes. I es retiren foulards amb un gest vermell de força i verd de poca esperança. I faig la primera calada assegut al Port de Ciutadella. Passada la vintena, aniré a mig paquet diari, però estaré convençut que les primeres vegades no en tenen la culpa. Marxo de Menorca uns dies abans que s’acabin els campaments, amb regust de pomada. M’acompanya a l’aeroport una d’aquelles noies guapíssimes, la més guapa. I em despedeixo amb aires de Humprhrey Bogart a Casablanca: sempre ens quedarà París.
I passat l’estiu marxen el noi ros com un fil d’or i el líder del grup, seduït per danses de Castellterçol. I alguns altres també fugen. I dubto, i penso si potser ja s’ha acabat.
Guanya la dreta, s’acaba l’institut i a Truc fem poc servei. L’estiu arriba i amb la il·lusió de qui retroba el camí, acompanyo els ràngers i les guies a la Pica d’Estats. Heus ací l’etern retorn, la intuïció educativa de l’escolta: donar l’oportunitat de viure als nois i noies allò que tu has viscut. Faré la Pica més vegades, amb unitats del nostre agrupament i d’altres. Cada cop serà corprenedor contemplar el pas de la incertesa a l’èxit, de la desconfiança a l’autoestima, de la mandra a la satisfacció per l’esforç fet, de la comfortabilitat personal a la necessitat dels altres.
La universitat em suspèn, però el cau és irrenunciable. Faig de cap i per tant penso, creo, actuo, reviso, descobreixo, em formo, assumeixo responsabilitats, em reuneixo... Molt, ens reunim molt. Acabem tard, faig campanes a primera hora, matriculo menys assignatures. Però és que faig de cap, i per tant visc, aprenc i creixo.
A Ràngers i Guies, confluïm quatre caràcters, tres locals i un foraster. El foraster és un joglar que fa les delícies de grans i petits amb acords d’ara i de sempre. I elles dues són el seny, i tots plegats fem un gran equip. Quan anys després faré de formador de caps, tornaré a viure l’experiència d’un equip en majúscules. I em sorprendré de veure com fora de l’escoltisme, treballar en equip i créixer en grup és una raresa tan improbable.
Teixim complicitats amb les mares i els pares, com una anticipació d’educació comunitària. Recordaré molts d’ells tant com els seus fills.
Animar el truc va pel camí de desanimar-me. Fem poc servei. Però tot millora, vivim moments magnífics i neix un afecte molt especial, que perdurarà.
El joglar, que ja no és pas un foraster, i jo mateix, fem equip amb dues noies per volar amb els castors. I volem ben alt, damunt d’avions fantàstics, surcant núvols elàstics.
I un dia, no en recordo l’any ni la data exacta, deixo el cau per seguir fent escoltisme des d’altres àmbits.
Ben entrats al segle XXI, Catalunya té un nou Estatut, els trens de rodalies no funcionen i jo visc a Sant Andreu en un pis de lloguer, esperant que rebenti la bombolla immobiliària. Han passat cent anys des de que l’escoltisme naixia de la mà d’un militar anglès a l’illa de Brownsea, i fa un quart de segle que l’Agrupament Escolta i Guia Gregal, el meu cau, obria les portes. I com que ara faig de comissari de la demarcació del Barcelonès de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, em conviden a fer una part del pregó que inaugura les celebracions. I dic que sí, farcit d’orgull i d’il·lusió. I em pregunto si sabré trobar el gest correcte, la mesura justa entre un discurs institucional i una evocació sentimental.
És dissabte, i com tants dissabtes durant més de quinze anys, torno a anar al cau. Hi visc molt a prop, del cau, però no hi vaig físicament, sinó amb la memòria, assegut davant d’un ordinador fred i convencional. Recorro mentalment i sense esforç, amb una fluïdesa gairebé inquietant, tants i tants dies de cau, i excursions i campaments. I persones, i converses. I passos i promeses. Moments capturats amb un criteri que no entenc, però que és. Instants gravats amb foc al record, que són, de fet, fragments sedimentats de la personalitat.
Però, també vull pensar amb idees. No sé com fer-m’ho per sintetitzar totes les qüestions que al meu entendre, fan de l’escoltisme una proposta educativa paradoxalment vigent, fins i tot visionària.
Al cau passen moltes més coses de les que fem. Tot passa i tot queda, i els escoltes passem per la vida trepitjant fort. Un projecte d’unitat es converteix en un viatge a tots els racons cognitius de la persona, i uns campaments són sempre un grapat de vivències significatives, tan intransferibles com rotundes. L’escoltisme és una proposta educativa que converteix la realitat dels que hi som i del que plegats vulguem fer en un camp fèrtil per aprendre valors i viure emocions, per a una convivència profunda, que crea vincles de compromís amb els companys i amb l’entorn. I l’escoltisme és també un lloc bo per l’esperit, per a una introspecció a la recerca de la felicitat.
I si l’escoltisme és educació en la realitat, l’agrupament és la realitat de l’escoltisme. És el lloc on tot passa, i on t’ha passat de tot. Cada cau és un temple, pintat amb frescos meus i dels meus companys, i dels qui ens precediren, i dels que ens varen succeir. Un refugi de la intempèrie humana de la ciutat. Una casa comuna, perquè l’agrupament és una comunitat en el sentit més profund de la paraula.
Un dia vaig deixar el cau, i un altre dia deixaré l’escoltisme. I quan en parli, algunes vegades narraré les aventures d’infant i les anècdotes de fatxenda. Altres vegades admetré amb melancolia que fer de cap és molt esforç, a vegades massa, i que és la distància la que et permet afirmar que no va ser fàcil, però va valdre la pena. Potser fins i tot, confessaré sentiments més íntims, i diré amb serenitat amarga que a vegades ens hi vam ferir.
Però sempre diré que al cau hi vaig conèixer persones de referència, i hi vaig viure experiències extraordinàries. I qui vulgui saber de mi, descobrirà que sóc com sóc, en bona part per l’escoltisme. I als que jo estimi, els diré que si tenen l’oportunitat d’anar al cau, no s’ho perdin. I si em prenen per boig, que quedi clar que no és la tramuntana, és cosa del Gregal.
Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible, i moltes, moltes felicitats.
Lluc Pejó i Climent
Total, m'hauré de conformar amb les fotos que m'envieu.
Aprofit-to per fer-vos un link al blog del Gregal.
Heu llegit el pregó d'en Lluc? Excel.lent. Excel.lent.
PREGÓ DEL XXVè ANIVERSARI
a càrrec d'en Lluc Pejó, exmembre i excap d'agrupament i actual comissari de la Demarcació del Barcelonès de Minyons i Guies de Catalunya.
Setembre de 1989. És dissabte, quarts de sis de la tarda.
Entro per la porta del pati de la parròquia de la mà dels pares i d’un amic d’escola, ros com un fil d’or. M’emanciparé als vint-i-sis i aniré a viure a un pis que és seu, com un inquilí provisional. Em farà un preu d’amic.
La primera excursió m’aclapara. I m’embadoco amb els grans. Els nois porten llargues melenes i tenen un aire fatxenda, les noies em semblen guapíssimes.
A l’estiu anem de campaments a la Vall d’en Bac. En una casa abandonada, apareix, envoltat de misteri. Algú em fa saber que és el Fundador. Nom compost i dos cognoms. D’aquí molts anys, serà pare de castors.
Any olímpic, nit de passos. És el meu sant. Ja m’he acostumat a la nostàlgia i l’emotivitat d’aquestes excursions. Abans de dormir, un petó de bona nit es converteix en declaració d’amor. Serà un amor a contrapàs. Demà ella ja serà caravel·la, i jo seguiré sent un rànger. Però ens estimem prou per suportar aquesta separació forçosa, injusta, imposada pel cruel mètode escolta. Passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser. Les noies guapíssimes i els nois fatxendes ara són els nostres caps.
El temps dels Jocs queda enrere. La crisi s’instal·la: l’economia s’enfonsa, la política s’embruta i l’adolescència fa estralls. Moments de dissidències i desenganys, i discussions i desercions. Ara som nosaltres, els fatxendes. I es retiren foulards amb un gest vermell de força i verd de poca esperança. I faig la primera calada assegut al Port de Ciutadella. Passada la vintena, aniré a mig paquet diari, però estaré convençut que les primeres vegades no en tenen la culpa. Marxo de Menorca uns dies abans que s’acabin els campaments, amb regust de pomada. M’acompanya a l’aeroport una d’aquelles noies guapíssimes, la més guapa. I em despedeixo amb aires de Humprhrey Bogart a Casablanca: sempre ens quedarà París.
I passat l’estiu marxen el noi ros com un fil d’or i el líder del grup, seduït per danses de Castellterçol. I alguns altres també fugen. I dubto, i penso si potser ja s’ha acabat.
Guanya la dreta, s’acaba l’institut i a Truc fem poc servei. L’estiu arriba i amb la il·lusió de qui retroba el camí, acompanyo els ràngers i les guies a la Pica d’Estats. Heus ací l’etern retorn, la intuïció educativa de l’escolta: donar l’oportunitat de viure als nois i noies allò que tu has viscut. Faré la Pica més vegades, amb unitats del nostre agrupament i d’altres. Cada cop serà corprenedor contemplar el pas de la incertesa a l’èxit, de la desconfiança a l’autoestima, de la mandra a la satisfacció per l’esforç fet, de la comfortabilitat personal a la necessitat dels altres.
La universitat em suspèn, però el cau és irrenunciable. Faig de cap i per tant penso, creo, actuo, reviso, descobreixo, em formo, assumeixo responsabilitats, em reuneixo... Molt, ens reunim molt. Acabem tard, faig campanes a primera hora, matriculo menys assignatures. Però és que faig de cap, i per tant visc, aprenc i creixo.
A Ràngers i Guies, confluïm quatre caràcters, tres locals i un foraster. El foraster és un joglar que fa les delícies de grans i petits amb acords d’ara i de sempre. I elles dues són el seny, i tots plegats fem un gran equip. Quan anys després faré de formador de caps, tornaré a viure l’experiència d’un equip en majúscules. I em sorprendré de veure com fora de l’escoltisme, treballar en equip i créixer en grup és una raresa tan improbable.
Teixim complicitats amb les mares i els pares, com una anticipació d’educació comunitària. Recordaré molts d’ells tant com els seus fills.
Animar el truc va pel camí de desanimar-me. Fem poc servei. Però tot millora, vivim moments magnífics i neix un afecte molt especial, que perdurarà.
El joglar, que ja no és pas un foraster, i jo mateix, fem equip amb dues noies per volar amb els castors. I volem ben alt, damunt d’avions fantàstics, surcant núvols elàstics.
I un dia, no en recordo l’any ni la data exacta, deixo el cau per seguir fent escoltisme des d’altres àmbits.
Ben entrats al segle XXI, Catalunya té un nou Estatut, els trens de rodalies no funcionen i jo visc a Sant Andreu en un pis de lloguer, esperant que rebenti la bombolla immobiliària. Han passat cent anys des de que l’escoltisme naixia de la mà d’un militar anglès a l’illa de Brownsea, i fa un quart de segle que l’Agrupament Escolta i Guia Gregal, el meu cau, obria les portes. I com que ara faig de comissari de la demarcació del Barcelonès de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, em conviden a fer una part del pregó que inaugura les celebracions. I dic que sí, farcit d’orgull i d’il·lusió. I em pregunto si sabré trobar el gest correcte, la mesura justa entre un discurs institucional i una evocació sentimental.
És dissabte, i com tants dissabtes durant més de quinze anys, torno a anar al cau. Hi visc molt a prop, del cau, però no hi vaig físicament, sinó amb la memòria, assegut davant d’un ordinador fred i convencional. Recorro mentalment i sense esforç, amb una fluïdesa gairebé inquietant, tants i tants dies de cau, i excursions i campaments. I persones, i converses. I passos i promeses. Moments capturats amb un criteri que no entenc, però que és. Instants gravats amb foc al record, que són, de fet, fragments sedimentats de la personalitat.
Però, també vull pensar amb idees. No sé com fer-m’ho per sintetitzar totes les qüestions que al meu entendre, fan de l’escoltisme una proposta educativa paradoxalment vigent, fins i tot visionària.
Al cau passen moltes més coses de les que fem. Tot passa i tot queda, i els escoltes passem per la vida trepitjant fort. Un projecte d’unitat es converteix en un viatge a tots els racons cognitius de la persona, i uns campaments són sempre un grapat de vivències significatives, tan intransferibles com rotundes. L’escoltisme és una proposta educativa que converteix la realitat dels que hi som i del que plegats vulguem fer en un camp fèrtil per aprendre valors i viure emocions, per a una convivència profunda, que crea vincles de compromís amb els companys i amb l’entorn. I l’escoltisme és també un lloc bo per l’esperit, per a una introspecció a la recerca de la felicitat.
I si l’escoltisme és educació en la realitat, l’agrupament és la realitat de l’escoltisme. És el lloc on tot passa, i on t’ha passat de tot. Cada cau és un temple, pintat amb frescos meus i dels meus companys, i dels qui ens precediren, i dels que ens varen succeir. Un refugi de la intempèrie humana de la ciutat. Una casa comuna, perquè l’agrupament és una comunitat en el sentit més profund de la paraula.
Un dia vaig deixar el cau, i un altre dia deixaré l’escoltisme. I quan en parli, algunes vegades narraré les aventures d’infant i les anècdotes de fatxenda. Altres vegades admetré amb melancolia que fer de cap és molt esforç, a vegades massa, i que és la distància la que et permet afirmar que no va ser fàcil, però va valdre la pena. Potser fins i tot, confessaré sentiments més íntims, i diré amb serenitat amarga que a vegades ens hi vam ferir.
Però sempre diré que al cau hi vaig conèixer persones de referència, i hi vaig viure experiències extraordinàries. I qui vulgui saber de mi, descobrirà que sóc com sóc, en bona part per l’escoltisme. I als que jo estimi, els diré que si tenen l’oportunitat d’anar al cau, no s’ho perdin. I si em prenen per boig, que quedi clar que no és la tramuntana, és cosa del Gregal.
Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible, i moltes, moltes felicitats.
Lluc Pejó i Climent
diumenge, 16 de març del 2008
La JOC
La meva casa espiritual. Un dels llocs on he après què és això d'estimar. Tranformar-se. Deixar-se estimar. Aprendre a Escoltar. Apendre a veure les coses amb els ulls de Déu. Lligar la vida i la fe. Compartir els tresors que neixen als cors. Viure en comunitat. L'acompanyament del grup de Revisió de Vida. Els projectes de la federació, buscant una resposta col.lectiva. Estimar-nos els uns als altres. El moviment com un lloc d'esperança. El món com un lloc d'esperança. Déu. El seu projecte d'amor pels homes. La felicitat d'una vida nova que ja vivim. I les dificulats. La passió. La creu. I l'esperança, sempre l'esperança. I la fe. I sobretot l'Amor. La resurrecció que irromp ara en la Pasqua. I noms concrets. I més noms. Tot de noms que omplen el cor de persones que estimo. Això m'heu ensenyat. Estimar la realitat. Estimar com Déu Estima. Avançar sempre. No tenir por. Ser feliç en la fragilitat humana. Donar gràcies. Donar sempre gràcies. I ser crític. I transformador. Transformar l'entorn. Tranformar-se en un home nou. I viure. I compartir la vida que mai s'acaba. I encara més, molt més. Molt més.
Us poso també un video anunciant la trobada de rams. Rams ja ha passat i espero que hagi anat molt bé.
Us poso també un video anunciant la trobada de rams. Rams ja ha passat i espero que hagi anat molt bé.
dimecres, 27 de febrer del 2008
Traduccions, signes profètics i els calçotets del Sr Jeremies
Un dia el Sr Jeremies, profeta de Déu, que havia d'explicar una cosa realment important a la gent de Judà, es va comprar nous uns calcotets de lli, els va portar durant un temps i després els va enterrar a la vora del riu Eufrates. Passats molts dies, Jeremies va tornar a buscar-los i els va trobar tots podrits. Llavors va poder explicar al poble de Judà que la relació que Déu volia tenir amb ells havia de ser tan íntima com la dels calçotets amb l'home. El poble de Judà però, s'havia allunyat d'Ell, amb la qual cosa acabarà no sent bo per a res. No us sembla magnífic! A vegades, quan les paraules no les escolta ningú, perquè estan gastades i gastades o perquè hi ha crispació un bon gest profètic, pot parlar alt i clar.
Aquest exemple del profeta Jeremies me l'he trobat al blog de maggi dawn, theology live and faith in UK, i he pensat, carai, no me'n recordo que Jeremies fos tant radical. Vaig a la bíblia i em trobo que Déu li diu que es compri un cenyidor, enlloc d'uns calcotets. Carai, aquesta Maggi, no haurà exagerat? Doncs no!! He anat al grec de la versió LXX i d'aqui a wikipedia a veure quina peça de roba es referia la paraula corresponent. Resulta que es una peça de roba no molt gran, com un davantalet, normalment no tancat per darrere, que tapa les parts íntimes de les persones. Cenyidor, a part de no apareixer a l'Enciclopèda catalana sembla més un cinturó que aniria per fora de la roba, mentre que encara que en part la peça es lliga i té com un cinturó, em sembla molt més indicat fer correpondre la peça als actuals calçotets. Bravo Maggi!
Els traductors tenen molt de pudor a vegades d'escandalitzar l'audiència, un exemple més clàssic seria quan Pau diu: "per ell [Jesucrist] m'he avingut a perdre-ho tot i a considera-ho escòria" (Fil 3,8). En realitat enllòc d'escòria (subproducte no metàl.lic que s'obté....) hauria de dir merda. Segurament els traductors ja fan bé de no posar la paraula orignial, però almentys podrien indicar-ho al peu de pàgina no?
Aquest exemple del profeta Jeremies me l'he trobat al blog de maggi dawn, theology live and faith in UK, i he pensat, carai, no me'n recordo que Jeremies fos tant radical. Vaig a la bíblia i em trobo que Déu li diu que es compri un cenyidor, enlloc d'uns calcotets. Carai, aquesta Maggi, no haurà exagerat? Doncs no!! He anat al grec de la versió LXX i d'aqui a wikipedia a veure quina peça de roba es referia la paraula corresponent. Resulta que es una peça de roba no molt gran, com un davantalet, normalment no tancat per darrere, que tapa les parts íntimes de les persones. Cenyidor, a part de no apareixer a l'Enciclopèda catalana sembla més un cinturó que aniria per fora de la roba, mentre que encara que en part la peça es lliga i té com un cinturó, em sembla molt més indicat fer correpondre la peça als actuals calçotets. Bravo Maggi!
Els traductors tenen molt de pudor a vegades d'escandalitzar l'audiència, un exemple més clàssic seria quan Pau diu: "per ell [Jesucrist] m'he avingut a perdre-ho tot i a considera-ho escòria" (Fil 3,8). En realitat enllòc d'escòria (subproducte no metàl.lic que s'obté....) hauria de dir merda. Segurament els traductors ja fan bé de no posar la paraula orignial, però almentys podrien indicar-ho al peu de pàgina no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
