Greal 25e aniverari, o I am missing scouting

Tal com diu el títol trobo a faltar l'escoltisme. Anar al cau, i que aquest sigui un lloc bo per créixer en comunitat. Un lloc on també, -si m'ho permeteu - es pot trobar Déu. L´últim esdeveniment que m'he perdut ha estat la pujada a Montserrat que el meu cau, el Gregal, ha fet aquest cap de setmana per celebrar el 25 aniversari de l'agrupament. M'hauria agradat molt de ser-hi, però és dificil aconseguir que una fluctuació quàntica et teletransporti instantàniament des de New York a Montserrat. Hauria intentat anar-hi a través d'un túnel secret que tinc des de fa uns dies, però em sembla que només s'obre a mitja nit. Anar-hi volant també es difícil i si vols que algun ocell et transporti has de pagar-li bastants dolars, sobretot ara que l'euro està tant alt.
Total, m'hauré de conformar amb les fotos que m'envieu.

Aprofit-to per fer-vos un link al blog del Gregal.
Heu llegit el pregó d'en Lluc? Excel.lent. Excel.lent.



PREGÓ DEL XXVè ANIVERSARI
a càrrec d'en Lluc Pejó, exmembre i excap d'agrupament i actual comissari de la Demarcació del Barcelonès de Minyons i Guies de Catalunya.

Setembre de 1989. És dissabte, quarts de sis de la tarda.
Entro per la porta del pati de la parròquia de la mà dels pares i d’un amic d’escola, ros com un fil d’or. M’emanciparé als vint-i-sis i aniré a viure a un pis que és seu, com un inquilí provisional. Em farà un preu d’amic.

La primera excursió m’aclapara. I m’embadoco amb els grans. Els nois porten llargues melenes i tenen un aire fatxenda, les noies em semblen guapíssimes.

A l’estiu anem de campaments a la Vall d’en Bac. En una casa abandonada, apareix, envoltat de misteri. Algú em fa saber que és el Fundador. Nom compost i dos cognoms. D’aquí molts anys, serà pare de castors.

Any olímpic, nit de passos. És el meu sant. Ja m’he acostumat a la nostàlgia i l’emotivitat d’aquestes excursions. Abans de dormir, un petó de bona nit es converteix en declaració d’amor. Serà un amor a contrapàs. Demà ella ja serà caravel·la, i jo seguiré sent un rànger. Però ens estimem prou per suportar aquesta separació forçosa, injusta, imposada pel cruel mètode escolta. Passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser. Les noies guapíssimes i els nois fatxendes ara són els nostres caps.

El temps dels Jocs queda enrere. La crisi s’instal·la: l’economia s’enfonsa, la política s’embruta i l’adolescència fa estralls. Moments de dissidències i desenganys, i discussions i desercions. Ara som nosaltres, els fatxendes. I es retiren foulards amb un gest vermell de força i verd de poca esperança. I faig la primera calada assegut al Port de Ciutadella. Passada la vintena, aniré a mig paquet diari, però estaré convençut que les primeres vegades no en tenen la culpa. Marxo de Menorca uns dies abans que s’acabin els campaments, amb regust de pomada. M’acompanya a l’aeroport una d’aquelles noies guapíssimes, la més guapa. I em despedeixo amb aires de Humprhrey Bogart a Casablanca: sempre ens quedarà París.

I passat l’estiu marxen el noi ros com un fil d’or i el líder del grup, seduït per danses de Castellterçol. I alguns altres també fugen. I dubto, i penso si potser ja s’ha acabat.

Guanya la dreta, s’acaba l’institut i a Truc fem poc servei. L’estiu arriba i amb la il·lusió de qui retroba el camí, acompanyo els ràngers i les guies a la Pica d’Estats. Heus ací l’etern retorn, la intuïció educativa de l’escolta: donar l’oportunitat de viure als nois i noies allò que tu has viscut. Faré la Pica més vegades, amb unitats del nostre agrupament i d’altres. Cada cop serà corprenedor contemplar el pas de la incertesa a l’èxit, de la desconfiança a l’autoestima, de la mandra a la satisfacció per l’esforç fet, de la comfortabilitat personal a la necessitat dels altres.

La universitat em suspèn, però el cau és irrenunciable. Faig de cap i per tant penso, creo, actuo, reviso, descobreixo, em formo, assumeixo responsabilitats, em reuneixo... Molt, ens reunim molt. Acabem tard, faig campanes a primera hora, matriculo menys assignatures. Però és que faig de cap, i per tant visc, aprenc i creixo.

A Ràngers i Guies, confluïm quatre caràcters, tres locals i un foraster. El foraster és un joglar que fa les delícies de grans i petits amb acords d’ara i de sempre. I elles dues són el seny, i tots plegats fem un gran equip. Quan anys després faré de formador de caps, tornaré a viure l’experiència d’un equip en majúscules. I em sorprendré de veure com fora de l’escoltisme, treballar en equip i créixer en grup és una raresa tan improbable.

Teixim complicitats amb les mares i els pares, com una anticipació d’educació comunitària. Recordaré molts d’ells tant com els seus fills.

Animar el truc va pel camí de desanimar-me. Fem poc servei. Però tot millora, vivim moments magnífics i neix un afecte molt especial, que perdurarà.

El joglar, que ja no és pas un foraster, i jo mateix, fem equip amb dues noies per volar amb els castors. I volem ben alt, damunt d’avions fantàstics, surcant núvols elàstics.

I un dia, no en recordo l’any ni la data exacta, deixo el cau per seguir fent escoltisme des d’altres àmbits.

Ben entrats al segle XXI, Catalunya té un nou Estatut, els trens de rodalies no funcionen i jo visc a Sant Andreu en un pis de lloguer, esperant que rebenti la bombolla immobiliària. Han passat cent anys des de que l’escoltisme naixia de la mà d’un militar anglès a l’illa de Brownsea, i fa un quart de segle que l’Agrupament Escolta i Guia Gregal, el meu cau, obria les portes. I com que ara faig de comissari de la demarcació del Barcelonès de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, em conviden a fer una part del pregó que inaugura les celebracions. I dic que sí, farcit d’orgull i d’il·lusió. I em pregunto si sabré trobar el gest correcte, la mesura justa entre un discurs institucional i una evocació sentimental.

És dissabte, i com tants dissabtes durant més de quinze anys, torno a anar al cau. Hi visc molt a prop, del cau, però no hi vaig físicament, sinó amb la memòria, assegut davant d’un ordinador fred i convencional. Recorro mentalment i sense esforç, amb una fluïdesa gairebé inquietant, tants i tants dies de cau, i excursions i campaments. I persones, i converses. I passos i promeses. Moments capturats amb un criteri que no entenc, però que és. Instants gravats amb foc al record, que són, de fet, fragments sedimentats de la personalitat.

Però, també vull pensar amb idees. No sé com fer-m’ho per sintetitzar totes les qüestions que al meu entendre, fan de l’escoltisme una proposta educativa paradoxalment vigent, fins i tot visionària.

Al cau passen moltes més coses de les que fem. Tot passa i tot queda, i els escoltes passem per la vida trepitjant fort. Un projecte d’unitat es converteix en un viatge a tots els racons cognitius de la persona, i uns campaments són sempre un grapat de vivències significatives, tan intransferibles com rotundes. L’escoltisme és una proposta educativa que converteix la realitat dels que hi som i del que plegats vulguem fer en un camp fèrtil per aprendre valors i viure emocions, per a una convivència profunda, que crea vincles de compromís amb els companys i amb l’entorn. I l’escoltisme és també un lloc bo per l’esperit, per a una introspecció a la recerca de la felicitat.

I si l’escoltisme és educació en la realitat, l’agrupament és la realitat de l’escoltisme. És el lloc on tot passa, i on t’ha passat de tot. Cada cau és un temple, pintat amb frescos meus i dels meus companys, i dels qui ens precediren, i dels que ens varen succeir. Un refugi de la intempèrie humana de la ciutat. Una casa comuna, perquè l’agrupament és una comunitat en el sentit més profund de la paraula.

Un dia vaig deixar el cau, i un altre dia deixaré l’escoltisme. I quan en parli, algunes vegades narraré les aventures d’infant i les anècdotes de fatxenda. Altres vegades admetré amb melancolia que fer de cap és molt esforç, a vegades massa, i que és la distància la que et permet afirmar que no va ser fàcil, però va valdre la pena. Potser fins i tot, confessaré sentiments més íntims, i diré amb serenitat amarga que a vegades ens hi vam ferir.

Però sempre diré que al cau hi vaig conèixer persones de referència, i hi vaig viure experiències extraordinàries. I qui vulgui saber de mi, descobrirà que sóc com sóc, en bona part per l’escoltisme. I als que jo estimi, els diré que si tenen l’oportunitat d’anar al cau, no s’ho perdin. I si em prenen per boig, que quedi clar que no és la tramuntana, és cosa del Gregal.

Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible, i moltes, moltes felicitats.
Lluc Pejó i Climent

La JOC

La meva casa espiritual. Un dels llocs on he après què és això d'estimar. Tranformar-se. Deixar-se estimar. Aprendre a Escoltar. Apendre a veure les coses amb els ulls de Déu. Lligar la vida i la fe. Compartir els tresors que neixen als cors. Viure en comunitat. L'acompanyament del grup de Revisió de Vida. Els projectes de la federació, buscant una resposta col.lectiva. Estimar-nos els uns als altres. El moviment com un lloc d'esperança. El món com un lloc d'esperança. Déu. El seu projecte d'amor pels homes. La felicitat d'una vida nova que ja vivim. I les dificulats. La passió. La creu. I l'esperança, sempre l'esperança. I la fe. I sobretot l'Amor. La resurrecció que irromp ara en la Pasqua. I noms concrets. I més noms. Tot de noms que omplen el cor de persones que estimo. Això m'heu ensenyat. Estimar la realitat. Estimar com Déu Estima. Avançar sempre. No tenir por. Ser feliç en la fragilitat humana. Donar gràcies. Donar sempre gràcies. I ser crític. I transformador. Transformar l'entorn. Tranformar-se en un home nou. I viure. I compartir la vida que mai s'acaba. I encara més, molt més. Molt més.



Us poso també un video anunciant la trobada de rams. Rams ja ha passat i espero que hagi anat molt bé.

Traduccions, signes profètics i els calçotets del Sr Jeremies

Un dia el Sr Jeremies, profeta de Déu, que havia d'explicar una cosa realment important a la gent de Judà, es va comprar nous uns calcotets de lli, els va portar durant un temps i després els va enterrar a la vora del riu Eufrates. Passats molts dies, Jeremies va tornar a buscar-los i els va trobar tots podrits. Llavors va poder explicar al poble de Judà que la relació que Déu volia tenir amb ells havia de ser tan íntima com la dels calçotets amb l'home. El poble de Judà però, s'havia allunyat d'Ell, amb la qual cosa acabarà no sent bo per a res. No us sembla magnífic! A vegades, quan les paraules no les escolta ningú, perquè estan gastades i gastades o perquè hi ha crispació un bon gest profètic, pot parlar alt i clar.

Aquest exemple del profeta Jeremies me l'he trobat al blog de maggi dawn, theology live and faith in UK, i he pensat, carai, no me'n recordo que Jeremies fos tant radical. Vaig a la bíblia i em trobo que Déu li diu que es compri un cenyidor, enlloc d'uns calcotets. Carai, aquesta Maggi, no haurà exagerat? Doncs no!! He anat al grec de la versió LXX i d'aqui a wikipedia a veure quina peça de roba es referia la paraula corresponent. Resulta que es una peça de roba no molt gran, com un davantalet, normalment no tancat per darrere, que tapa les parts íntimes de les persones. Cenyidor, a part de no apareixer a l'Enciclopèda catalana sembla més un cinturó que aniria per fora de la roba, mentre que encara que en part la peça es lliga i té com un cinturó, em sembla molt més indicat fer correpondre la peça als actuals calçotets. Bravo Maggi!

Els traductors tenen molt de pudor a vegades d'escandalitzar l'audiència, un exemple més clàssic seria quan Pau diu: "per ell [Jesucrist] m'he avingut a perdre-ho tot i a considera-ho escòria" (Fil 3,8). En realitat enllòc d'escòria (subproducte no metàl.lic que s'obté....) hauria de dir merda. Segurament els traductors ja fan bé de no posar la paraula orignial, però almentys podrien indicar-ho al peu de pàgina no?

Avui poemes

Hola avui us poso dos poemes.

El primer poema el podeu trobar aqui. Les valls d'Àneu.
Un poema per recordar terres catalanes i per anar més enllà.

El segon poema el podeu trobar aquí. Comentaris d'Estil, entre poetes. . Qui fa un petó a qui en el poema?

L'ambaixador d'Andorra

Vist el clam popular del Chumi i l'Emma (gràcies guapos per participar al blog, a veure si d'altra gent s'anima!!!) us explicaré com vaig coneixer l'ambaixador d'Andorra. Tot va començar a l'avió de tornada a Nova York. Seient 25, m'assec. Estic a la fila de dos seients al cantó del passadis. La finestra li toca a un noi prou guapo. Parlem. Es diu Andreu i és d'Andorra, 28 anys. Mira, com jo! Seria maco fer-se un amic a l'avió, penso. I té una conversa agradable. Viu a NY des de setembre (mira, com jo!) i treballa a l'ambaixada d'Andorra. Carai, que bo això de ser diplomàtic. Tècnicament pots matar algú i no et poden jutjar, curiós eh?, Suposo que el que fan és tornar-te al teu país i mirar que et jutgin allà. Però no us preocupeu, que els andorrans són molt pacífics.

Descobreixo que Andorra té 4 ambaixades: Madrid, Paris, Brusel.les (Europa) i Nova York (ONU). L'ambaixador de Nova York s'encarrega de les relacions a l'ONU i dels Andorrans a USA, Canadà i Mèxic. Un dia d'aquests he d'anar a l'ambaixada d'Andorra i així veure la seu de les Nacions Unides. Estaria bé.

Fins ara us he dit com he conegut l'Andreu, però l'Andreu no és l'ambaixador. Una setmana després de tornar, ens truquem per quedar i m'apunto a sortir de festa amb ell i el Sr ambaixador. Resulta que el lloc que han triat per a sortir és al costat de casa meva! (això em sembla que demostra que estic en un lloc ben interessant). Anem a sopar doncs i després venen uns amics seus i un amic meu de Nova York que t'ambé s'afegeix i anem tots a un pub musical. La veritat és que va ser divertit.

No se si això ha apagat prou la vostra curiositat, espero que una mica sí.

Per altra banda, pels que no ho sabíeu m'he apuntat a un Master en Teologia en anglès i ara estic aprenent grec per llegir l'evangeli en la llengua original. M'he comprar un munt de llibres de grec (mes de set) així que la cosa va amb sèrio. Un detall, si us heu fixat en un lateral del bloc on diu "la bona notícia del dia" hi apareixen unes lletres rares. Es tracta cada dia, d'uns versets diferents del Nou Testament en grec. Podeu clicar i us porta a una pàgina on pots trobar-los tots.

Bé, una abraçada,
Marc

En defensa de Rowan Williams

Haureu sentit el regombori que ultimament s'ha creat a partir de la conferencia sobre dret civil i religiós que va fer l'Arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams. Certament, cada dia és més increible la capacitat de la premsa per crear malentesos i titulars inapropiats, la qual capacitat és - segons Benjamin Myers, de qui copio el segon paragraf d'aquest post- només comparable a l'espectacular ignorància dels polítics sobre jurisprudència. Resumint, millor que abans de criticar algú us llegiu el que realment ha dit! Podeu trobar la conferncia de Williams aqui Està amb un anglès molt complicat. Us recomano però moltissim una explicació de la seva confereència:
aquí. També està amb anglès no elemental però bastant més fàcil d'entendre les idees.

"Honestament, crec que el gran problema de l'Arquebisbe es simplement que és molt mes llest [i cultivat] que qualsevol altra persona de l'Esglesia, i obviament, infinitament més llest que els pobrets dels mitjans de comunicació, els quals no tenen i la més mínima idea del que de fet esta parlant. El resultat és aquest colpidor espectacle de malentesos. La conferencia de Rowan Williams es densa, completament informada, amb molts matisos per reflexionar (preparada per una audiència de juristes i advocats) i parla sobre la complexa relació entre la llei, la ciutadania i la identitat religiosa de les comunitats."

He llegit la conferència i l'he trobat molt interessant. De fet Rowans segurament és un dels grans intel.lectuals i teòlegs d'avui en dia. Però és clar, pensar no està de moda últimament, sobretot perquè es més dificil i menys divertit que fer un linxament o fer-se el indignat moralment.

Una abraçada,
Marc

Eleccions 2008

Us envio una abraçada a tots i totes. Ja sabeu que aqui a Estats Units d'Amèrica les eleccions primàries pels candidats a presentar-se per president del pais estan molt interessants. Obama o Clinton? Suposo que es decidirà el dimarts que vé, el superdimarts on molts estats escullen els seus delegats, que al seu torn escolliran els candidats a les eleccions. Em sembla que el dimarts miraré d'acompanyar un noi que conec que anira a votar a les primaries, la idea es veure tot el sarau "in situ".

Avui però us vull parlar de les eleccions 2008 a ESPANYA. Jo sempre he pensat que votar a part de ser un dret és un deure moral. Per això havia pensat apuntar-me a l'embaixada espanyola a New York i així participar en aquestes eleccions. Doncs, no podre votar perquè el termini per apuntar-se ja ha passat !!!! Resulta que el termini s'acabava al 1 de gener i jo vaig deixar per quan tornes a New York l'apuntarme a l'embaixada. Greu error! Em sembla que això és un punt més a favor de considerar la mandra un pecat capital, perquè és la mandra el que fa que aplaci dia rere dia el anar a visitar l'embaixador.

Per cert, sabeu que vaig coneixer i sortir de festa amb l'embaixador d'Andorra?. Doncs sí!, però això serà una altra història, que potser us explicaré si algu es digna a fer algun comentri al blog, que fa molts posts que ningú apareix per aqui. Ja se que llegiu el blog, però es trist veure zero comentaris. Si no us agrada el tema us dono permís per fer un comentari proposant un tema i així ja tinc una idea de que parlar. Apa siau.